Política 06/02/2021

L’independentisme entra en l’agenda (any 1992)

2 min
Imatge del debat a TV3 de les eleccions del 1993.

El temps polític semblava congelat a Catalunya després de dues legislatures amb majoria absoluta pujolista, però, curiosament, la campanya del 1992 va oferir més tensió i novetats que la del 1988. Per començar debutaven com a candidats dos personatges que tindrien cert protagonisme els anys posteriors: el republicà Àngel Colom i el popular Aleix Vidal-Quadras. Colom va agitar la campanya amb mètodes innovadors com l’ús d’un helicòpter o l’emissió d’un fals informatiu on presentava una Catalunya independent. Era la primera vegada que l’independentisme explícit apareixia a l’agenda i obligava els candidats a posicionar-se.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Pujol també es va trobar per primer cop com a blanc dels dards de tres espadatxins de nivell com el mateix Colom, que triomfava entre els més joves; Vidal-Quadras, amb una retòrica molt afilada, i Rafael Ribó, que ja acumulava certa experiència. Jordi Pujol va haver de treure tota l’artilleria i mobilitzar la maquinària convergent per mantenir la majoria. Durant la campanya va esclatar el cas Ricard Lobo, quan es va descobrir que el director de publicacions de la Generalitat havia enviat una circular als treballadors preguntant per l’assistència a un míting de CiU. Pujol va haver d’assumir en primera persona la responsabilitat per aquell afer.

Un moviment tectònic

Com ja era costum, Obiols disparava amb bales de fogueig i es continuava embolicant en polèmiques absurdes, com quan va dir que el disseny de l’escut de la Generalitat de Palau era del seu pare, el pintor Josep Obiols. L’arqueòleg Miquel Llongueras, fill de l’arquitecte Bartomeu Llongueras i Galí, li va respondre que havia estat obra del seu pare. Això sí, Obiols es va anar a fer la foto a la Moncloa amb Felipe González i Narcís Serra.

Al final, la sensació de perill va ajudar Pujol a mobilitzar el seu electorat i a guanyar fins i tot un diputat, de 69 a 70, mentre que els socialistes en perdien dos, de 42 a 40. El gran salt el va fer ERC, que va doblar resultats i va passar de 6 a 11 diputats. A simple vista, semblava que tot quedava més o menys igual i que Pujol era imbatible. Però en aquelles eleccions ja es van començar a notar certs moviments tectònics, sobretot la irrupció d’ERC, que acabarien soscavant l’hegemonia convergent en el futur.

stats