El ranxo de Bush, l'Iraq de les armes i la foto de les Açores: set vídeos que retraten l'Aznar que va portar Espanya a la guerra

Des del "pot estar vostè segur" que el règim iraquià té armes de destrucció massiva, fins al "tothom creia que a Iraq hi havia armes de destrucció però no n'hi havia" van passar cinc anys. Cinc anys que il·lustren un dels episodis més clars de divorci entre un govern i la ciutadania

Des del "pot estar vostè segur" que el règim iraquià té armes de destrucció massiva, fins al "tothom creia que a Iraq hi havia armes de destrucció però no n'hi havia" van passar cinc anys. Cinc anys que il·lustren un dels episodis més clars de divorci entre un govern i la ciutadania. Des que Aznar va decidir sumar-se a la guerra contra l'Iraq impulsada per Bush i Blair les protestes van omplir els carrers de les ciutats, però el govern del PP no va fer marxa enrere. Aquests set vídeos il·lustren un dels moments més convulsos, des del punt de vista del malestar ciutadà, de la història de l'Espanya democràtica.

Aznar afirma que l'Iraq té armes de destrucció massiva. Si Aznar pogués esborrar un vídeo de les hemeroteques, probablement en triaria aquest: el que insisteix que el règim de Saddam Hussein tenia armes perilloses i vincles amb organitzacions terroristes. Davant la pregunta del periodista, l'aleshores president espanyol insisteix: "Pot estar vostè segur".

Aznar, amb Bush i Blair: la fotografia de les Açores. Cada època té la seva imatge i, pels ciutadans espanyols, la imatge probablement més recordada de les setmanes anteriors a l'esclat bèl·lic és la que mostrava el president Aznar al costat del president Bush i del primer ministre Blair. Era una foto molt buscada per Aznar, convençut que estava situant Espanya en primera línia de la política internacional. En la fotografia no s'aprecia, però en el vídeo es capta un moment xocant: Aznar queda situat entre Durao Barroso i Blair, però ell fa un pas enrere i, davant totes les càmeres, se situa al costat de Bush. Per a Aznar, aquella imatge, apareixent al costat del president més important del planeta, era tot un triomf personal i de país. Per als milions de ciutadans contraris a la guerra, va ser una imatge especialment molesta. "El trio de les Açores" va ser, a partir d'aleshores, una icona d'una manera de fer política allunyada dels interessos i voluntats dels ciutadans.

Aznar amb Bush: "Estamos trabajando en ello". La imatge de les Açores no va ser l'única en què allò que Aznar buscava era, paradoxalment, menyspreat per amplis sectors de la ciutadania. Abans d'esclatar el conflicte, en una visita d'Aznar a Bush, el president espanyol va sorprendre tothom responent una pregunta en una roda de premsa en castellà 'tex-mex'. Mentre Aznar presumia de ser amic de Bush, i posava els peus damunt la taula davant del president americà, el vídeo corria com la pólvora i les seves paraules amb l'estrany accent eren carn de paròdies a tota mena de programes d'humor.

Els Goya del 'No a la guerra'. A mesura que es constatava l'interès dels Estats Units i el Regne Unit per entrar en guerra i el seguidisme del govern espanyol, creixia el malestar entre la immensa majoria dels ciutadans que, segons les enquestes, eren contraris al conflicte. Un dels moments més significatius d'aquest malestar es va viure durant la cerimònia de lliurament dels premis de l'acadèmia espanyola del cine, un acte convertit pels actors en els Goya del 'No a la guerra'.

No a la guerra: el malestar surt als carrers. Amb el crit de 'No a la guerra' milions de persones van sortir als carrers de ciutats d'arreu del món, en el que es considera la protesta més massiva de la història. Des d'Austràlia al Canadà, des de l'Argentina al Japó, centenars de marxes van constatar que, tot i els esforços dels líders implicats, la guerra no comptava amb el suport de la majoria de la població. A Barcelona, diferents marxes van omplir el passeig de Gràcia i el Paral·lel, mentre que als vespres el so de les cassolades demostrava el rebuig ciutadà a la intervenció bèl·lica.

Aznar admet, finalment, que Saddam no tenia armes de destrucció massiva... Caigut el règim de Saddam, els impulsors de la guerra van haver de rendir-se a l'evidència que l'Iraq no tenia vincles amb Al-Qaeda i, sobretot, que no tenia armes de destrucció massiva. Ho va admetre Bush, ho va admetre Blair i, finalment, ho va admetre Aznar. Va ser l'últim a acceptar el seu error i ho va fer fidel al seu peculiar estil: sense cap mostra de penediment i demostrant una altivesa molt acusada.

…però continua defensant la guerra. Però una cosa és admetre que Saddam no tenia armes de destrucció massiva i una de molt diferent és acceptar que la guerra de l'Iraq, amb milers de morts i un país submergit en la violència i el caos, va ser un error. Cinc anys després, i en una entrevista a la BBC, l'expresident espanyol insistia que la intervenció va ser correcta i que, si es tornés a trobar en la mateixa situació, actuaria de forma idèntica.

Més continguts de