Mentre a Catalunya l’independentisme continua perdut en el seu propi laberint de negociacions sense fi, a Madrid l’ayusisme es prepara per arrasar l’esquerra i convertir la capital en el contrapoder més important a Pedro Sánchez. Un contrapoder, per cert, que es nodriria també de l’extrema dreta.
Divendres al migdia els negociadors de Junts i ERC van començar a rebre el missatge que a les 19 h hi havia reunió. No es veien les cares des de dimecres de la setmana anterior, tot i que s’havien intercanviat documents. Aquesta tardança va donar peu a múltiples especulacions. Per a uns, la poca pressa de Junts respon a una estratègia calculada per esgotar els terminis, posar nerviosa ERC i obligar-la a cedir a última hora. Per a uns altres, però, simplement es tracta de la prova fefaent del desori que regna a Junts, on, tot i que Jordi Sànchez porta el comandament de les negociacions, no hi ha una postura unitària sobre moltes qüestions.
Que Junts és un partit en construcció és una obvietat. I que per sota del lideratge de Carles Puigdemont hi ha diversos sectors en disputa també. A grans trets se’n podrien distingir tres. En primer lloc, hi ha els legitimistes de l’1-O, amb Quim Torra i Laura Borràs com a principals exponents; en segon lloc, els puigdemontistes pragmàtics, on hi hauria des de Jordi Sànchez fins a Elsa Artadi, passant per Josep Rius, i, finalment, els més identificats amb la Convergència històrica, com ara els presos Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn o els consellers Damià Calvet i Miquel Sàmper. Sempre pot haver-hi outsiders fora d’aquests tres grups, però segur que al 80% de dirigents de Junts els podríem encabir en un grup o en un altre.
Mentrestant Madrid es prepara per a la batalla del 4-M, que cada cop va agafant un caràcter més dramàtic i amb més reminiscències del 1936. Per a la dreta es tracta de derrotar la dictadura ideològica de l’esquerra. I per a l’esquerra, de desbancar aquest trumpismecañí que representa Ayuso. Vist des de Catalunya, el resultat d’aquesta batalla pot tenir certa importància en allò que ara podríem qualificar de post-Procés. Si guanya l’esquerra (cosa improbable), Sánchez s’hauria deslliurat del contrapoder institucional més important de la dreta i d’una rival especialment perillosa (tot i que d’aquí dos anys tornarà a haver-hi eleccions). En aquest context li seria més fàcil fer passos per encarrilar el conflicte català i prendre decisions com la dels indults.
Curiosament, una victòria de la dreta, i un govern PP-Vox, també pot beneficiar l’independentisme perquè allunya la possibilitat de qualsevol entesa amb Casado. Per què? Doncs perquè en el PP s’hauria imposat la línia dura, cosa que equival a no arribar a pactes amb el PSOE, per exemple per renovar el CGPJ. Això deixaria Sánchez només en mans dels aliats de la investidura, és a dir, d’ERC. De Cs, pobrets, no cal ni parlar-ne.
La investidura segueix bloquejada i dos mesos després del 14-F no hi ha nou acord per a un govern de coalició. No sembla casualitat que el bibliotecari del Parlament hagi escollit per exhibir a la vitrina els llibres Investiduras fallidas y Constitución ignota, d’Artemi Rallo, i la Guia per formar un govern de coalició, de Jordi Matas. Se’n va fer ressò a les xarxes el secretari cupaire de la mesa, Pau Juvillà.
EL DETALL
Divendres es van reprendre les reunions entre JxCat i ERC després de més d’una setmana sense trobar-se. Ho van fer de forma telemàtica, a diferència d’altres ocasions en les quals la gran majoria dels negociadors han compartit sala i només un ha hagut de fer-ho a través de la videoconferència del mòbil: Jordi Sànchez segueix liderant les negociacions per part de JxCat encara que sigui des de Lledoners.
