Política 01/05/2021

Jordi Sànchez, l’home de JxCat que pilota la negociació des de la pantalla

"Estrateg" i "metòdic", Jordi Sànchez marca el rumb de Junts des de la presó

4 min
Jordi Sànchez, en una imatge d'arxiu

BarcelonaLes reunions de negociació entre JxCat i ERC al Parlament transcorren mirant una pantalla de la sala de reunions del grup republicà. Jordi Sànchez Picanyol hi apareix per videoconferència des de Lledoners i porta la veu cantant. Nascut a Barcelona el 1964 i politòleg, el secretari general de Junts ha agafat les regnes del partit en la negociació i això té una implicació directa en com es desenvolupen les converses amb ERC. Tot i venir de l’ANC, Sànchez no és només un activista. “D’entre els presos, és el més polític de tots”, resumeix un dirigent que el coneix bé.

El Pica, com li deien de petit a l’Institut Mare de Montserrat -centre públic de Sarrià Sant-Gervasi-, és un negociador “estratègic”, “metòdic”, i té “un full de ruta clar” del que vol, descriu un expolític que el coneix des de fa més de trenta anys. Ara bé, és difícil que comparteixi el que busca. És “hermètic” i només un nucli molt reduït -principalment Carles Puigdemont- coneix la pel·lícula sencera. “És una persona reservada i, si no el coneixes bé, fins i tot pots interpretar que desconfiada”, resumeix qui l’ha vist en acció. “És capaç de disseccionar i racionalitzar tots els escenaris”, explica un exconseller que el visita sovint. “És intel·ligent, hàbil i fred”, afegeix un excompany, mentre que un altre li reconeix “contundència” en el cos a cos però també capacitat d’arribar a acords i complir-los: “No és sectari i facilita els marcs unitaris”.

A Sànchez li agrada treballar amb discreció i controlar el tempo. En les converses amb ERC ha posat dues condicions: que abans del repartiment de conselleries s’abordés l’estratègia i el programa, i no negociar a través dels mitjans -una decisió que incomoda veus de Junts que voldrien combatre el relat d’ERC-. Puigdemont li ha confiat la cuina i el detall de la negociació, mentre ell es reserva en el plànol general. Aquesta bicefàlia ja funciona al partit. “Tots dos tenen una personalitat política forta, però complementària”, coincideixen els consultats. Mentre Sànchez es dedica a l’organització i guanya en el tu a tu, Puigdemont marca el rumb i té el lideratge per al gran públic. “A tots dos els va bé així”, resumeixen. El tàndem ja va entrar en acció el 2017. “Sànchez es va convertir en l’home imprescindible de Puigdemont per fer el referèndum”, observa un dirigent que ho va viure. També ho va ser el 2015 per a Artur Mas, juntament amb Muriel Casals, per forjar JxSí. S’ho va fer venir bé dins l’ANC per pressionar en aquest sentit i eliminar altres opcions que no veia viables com la llista civil sense polítics -idea del futur president, Quim Torra- o les llistes separades que volia ERC. Per tot això, i la seva posició després de l’1-O, va tenir adversaris dins l’ANC: li retreuen la defensa de les eleccions des de Soto del Real la nit del 25 d’octubre -va fer arribar el missatge a través del Síndic de Greuges, amb qui té amistat- i no pressionar per la proclamació de la República. “Per a ell era clau no perdre les regnes de la Generalitat”, diu un present.

D’esquerres i pragmàtic

Sànchez ha descobert les novel·les a la presó. “La política sempre ha sigut la seva afició i el seu principal interès”, narra un excompany d’institut, que explica que llavors ja provava de mobilitzar estudiants des de col·lectius independentistes. L’activisme va continuar a la Crida a la Solidaritat, amb Àngel Colom i Carles Riera, actual diputat de la CUP. També és llavors quan Sànchez apadrina a la Crida un David Madí de només disset anys -encara hi conserva amistat-, que després farà el seu propi camí com un dels homes més influents de CDC.

“És d’espais transversals”, sostenen. ¿Però Sànchez és de dretes o d’esquerres? Qui coneix la seva trajectòria el situa a l’esquerra i en el progressisme, tot i ser secretari general d’un partit amb un gruix important d’exdirigents de CDC. “No ha estat mai proper a Convergència, s’hi acosta a partir del Procés per estratègia i per construir majories”, diagnostica un excompany d’activisme, afegint que “el pragmatisme el porta a un realisme extrem que el pot dur a posicions centristes”. Segons un exconvergent, per això també se sent còmode amb exmembres de la seva formació. Per a diverses veus, Sànchez “no és amic de les aventures” i posa en relleu les institucions, la qual cosa a vegades l’ha enfrontat a altres posicions dins de Junts. Abans de presidir l’ANC, lloc que es va guanyar dins el secretariat malgrat perdre les eleccions dos cops davant Liz Castro, Sànchez s’havia mogut a l’òrbita d’ICV sense militar-hi mai (va ser membre de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisiuals a proposta seva) i mantenia bones relacions amb el maragallisme. Fins al punt d’haver animat el tripartit: a través de la Fundació Encaix, els anys noranta, va organitzar conferències per impulsar la col·laboració del PSC, ERC i ICV -a imatge de l’Ulivo italià.

Sànchez va ser director de la Fundació Bofill del 2001 al 2010 -també era professor a la UAB-, on va aprofundir en temes de participació, immigració i educació. D’allà va saltar a adjunt al Síndic, Rafael Ribó, especialitzant-se en drets en l’ordre públic i el sistema penitenciari: Sànchez ja era un bon coneixedor de les presons abans d’entrar-hi. “Només l’he vist realment tocat el 4 de desembre del 2017” -el primer cop que li van denegar la llibertat-, explica un advocat. Des de llavors s’ha adaptat a ser un actor polític tancat -una de les coses que més troba a faltar és la connexió a internet-, però que té orelles a fora: se li reporten transcripcions de les reunions, gravacions d’actes i informació del que passa més enllà de les parets de Lledoners.

stats