DEU ANYS DE LA SENTÈNCIA DE L'ESTATUT

El lema que Montilla no volia encapçalar

La seva negativa a anar rere la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim” va complicar la marxa

La manifestació en resposta a la sentència de l’Estatut del 10 de juliol va aplegar més d’un milió de persones tot i haver-se tancat només dos dies abans. Òmnium, que era qui la convocava, volia una marxa com més transversal millor amb el president José Montilla al capdavant, però el PSC defensava que l’encapçalés rere una gran senyera i no sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Un lema que CDC i ERC havien consensuat un any abans. Les dues grans formacions sobiranistes es van reunir unes quantes vegades la primavera del 2009 amb la voluntat d’explorar una resposta a la sentència. La primera trobada va tenir Pere Aragonès i Alfons López Tena, conseller nacional de CDC, com a protagonistes. “L’objectiu era començar a pensar què es podia fer”, explica l’ara vicepresident del Govern. Després David Minoves va agafar el relleu d’Aragonès en les converses amb Tena, enviat per David Madí, cap de campanya de CDC.

D’aquelles reunions, que es van tancar abans de l’estiu, va sorgir la idea de fer una manifestació si el TC retallava l’Estatut. També el lema. “L’eslògan ja estava pactat entre CDC i ERC”, explica Madí. “L’acord polític de fer una manifestació és de CDC i ERC, que pacten que Òmnium la convoqui”, confirma Minoves. Amb l’entrada ja de l’entitat en escena, es consensua que es faci el dissabte de la setmana següent de la sentència per organitzar autobusos i el recorregut: del passeig de Gràcia a la plaça Tetuan de Barcelona. Es descarta que baixi de la Diagonal fins al Camp Nou o fer un acte al mateix estadi, que el president blaugrana, Joan Laporta, havia ofert. L’objectiu és tenir visibilitat al carrer.

Només la UGT s’hi suma d’entrada

Aquests detalls s’acorden en les dues comissions, tècnica i política, que es creen. La segona la integren CDC, ERC, Òmnium i la UGT. CCOO s’hi sumaria a la tardor. El PSC, ICV i UDC van rebutjar d’anar-hi amb l’argument de no posar la bena abans de la ferida. Totes les organitzacions empresarials també van declinar formar-ne part. L’anunci oficial es produeix l’11 d’agost del 2009 quan, en una entrevista a Catalunya Ràdio, el president de l’entitat, Jordi Porta, va revelar que preparaven una manifestació i que esperaven comptar a la capçalera amb tots els expresidents.

La sentència no va arribar a la tardor, com es preveia. La comissió política no es va tornar a reunir fins al 28 de juny de l’any següent, quan es va donar a conèixer la sentència i ara ja hi van entrar tots els partits catalanistes. Aquell dia, Montilla feia una crida a participar “massivament” en la manifestació que es preparava i obria la caixa dels trons quan reclamava fer “de la senyera la nostra pancarta unitària”, en referència al lema, que no es presentaria fins l’endemà, però que el PSC ja coneixia. El 29 de juny, Òmnium convoca formalment la marxa i anuncia l’eslògan en una roda de premsa que es produirà després d’una llarga reunió el dia anterior que acaba passada la mitjanit amb membres de CiU, el PSC, ERC i ICV i Òmnium a la seu de l’entitat per buscar el desitjat consens.

En un context polític en què el PSOE governava a la Moncloa, els enviats socialistes, Jaume Collboni, director de campanya del partit, i Higini Clotas, van traslladar el neguit que la marxa es convertís en un acte independentista en unes reunions amb fortes tibantors amb Madí. “Volíem que l’eslògan fos unitari i representatiu del catalanisme polític, i la senyera ho era”, remarca Collboni. En un acte a Balaguer el 4 de juliol, Montilla va reiterar: “No hi ha cap pancarta que pugui acollir més sentiments d’unitat sinó la bandera del nostre país”.

Òmnium planta cara

La nova presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, va dir que miraria de ser “sensible” a les peticions del president amb la voluntat de no deixar-ne el PSC fora, però sense que això impliqués renunciar a l’eslògan. Jordi Bosch, interlocutor de l’entitat, admet que treballaven per incorporar-hi els socialistes. “El PSC fa la proposta quan ja n’hi ha una damunt la taula i no es podia canviar, però com a organitzadors sentíem la necessitat d’arribar a un acord”. El dia 6 la junta de l’entitat, però, va convocar una insòlita roda de premsa passades les deu de la nit, i després de més de tres hores de reunió, per rebutjar la proposta del PSC que la manifestació anés encapçalada per la senyera i un grup de nens, amb representants de govern i institucions al darrere, i després la pancarta amb les entitats. “Tothom es pot sentir còmode amb aquest lema”, va reblar Casals. CDC, la CUP i la Plataforma pel Dret a Decidir eren els qui s’oposaven a fer-hi cap canvi.

Joaquim Nadal, que feia de portaveu ocasional del Govern, va deixar clar que “dins l’executiu no hi havia polèmica”. ERC, com a soci de govern, tenia una actitud conciliadora. Eduard López, representant en les converses, no amaga que volien que els socialistes hi fossin i acusa directament Madí de “voler rebentar la unitat perquè si el PSC quedava fora el beneficiava per desgastar el tripartit”. El dirigent convergent rebat que “el PSC intentava diluir la manifestació quan estava en absoluta minoria”. El representant d’ICV, David Cid, creu que va ser un error enviar els caps de campanya -en referència a Madí i Collboni- en un clima preelectoral: “El primer ho volia rebentar tot i posava les coses molt difícils al PSC, que al principi també estava molt tancat”. Els sindicats també optaven per la unitat. Camil Ros (UGT) diu: “Com a organització plural vam intentar fer de pont entre CDC i el PSC”.

En aquest clima de desavinença, partits i entitats es van tornar a reunir el dia 8. Amb l’aire condicionat espatllat, la sala d’actes d’Òmnium bullia de tensió en una reunió de quatre hores. “Es tractava de buscar una sortida per al PSC i va ser molt complicat, amb reunions paral·leles al despatx de la Muriel i Collboni en permanent contacte amb el president”, revela Bosch.

La solució final

El desllorigador el va posar damunt la taula Eduard López, d’ERC, que va proposar una solució salomònica que s’acabaria imposant: dues pancartes a banda i banda amb el lema i la senyera al mig, davant dels presidents i expresidents, i, just al darrere, una gran pancarta amb el mateix eslògan. “Adreçant-me a Madí de manera indirecta vaig preguntar si tots estàvem disposats a moure’ns i vaig fer la proposta, i tothom va veure que era una sortida que sumava”, subratlla López, que afirma que CDC “es va veure arrossegada i la va acabar avalant pel suport de la majoria d’assistents”. S’evitava així una trencadissa. “Va ser una solució estrambòtica per salvar els mobles”, admet Bosch. La pancarta es va lliurar dotze dies més tard al Museu d’Història de Catalunya perquè no caigués en l’oblit. “És el millor lloc per conservar una pancarta que va costar tant”, va dir Casals recordant la negociació.