CRÒNICA

Els límits del carrer

L’independentisme té tota l’energia del carrer però ha de recuperar el lideratge a les institucions

Costa recuperar expressions d’altres moments històrics, i costa pensar en el “Som i serem” sense la utilització interessada que se n’ha fet, però és difícil trobar una altra expressió que resumeixi la manifestació d’ahir. La resposta als empresonaments ha estat: hi som, hi serem. No tinc enquestes, no sé si l’independentisme creix i probablement no ho sabrem fins al 21-D, però és una evidència que la gent se sent política cada vegada amb més intensitat.

És la gent que no tan sols ha desconnectat afectivament d’Espanya, és la gent que viu com a propis el dolor de l’exili i l’empresonament del Govern. Totes les manifestacions felices són iguals, cada manifestació trista significa alguna cosa, i aquesta trobada al carrer Marina, més enllà de la protesta, havia de ser la demostració que passió i compassió són dues cares de la mateixa moneda. Hem vist la bèstia i sabem que és capaç de comportar-se com a tal, que només sap fer servir porres i jutges i una premsa que insulta els catalans dia sí, dia també. El problema de la bèstia és que encara no ha donat ni un sol argument per deixar de voler la independència de Catalunya, ben al contrari, només ha donat raons per voler-se allunyar d’Espanya. I compte, Espanya comença a substituir l’Estat o l’estat espanyol, cada vegada s’identifica més el país i la seva gent amb les institucions que el representen i que castiguen l’independentisme.

Un tobogan de llum

Des de la Diagonal, el carrer Marina baixava fins a les torres de la Vila Olímpica com un tobogan, primer ple de colors, després, de llum. L’independentisme, llevantí, no vol perdre la seva estètica i dona forma al contingut. És veritat que s’agrada, i potser avui també hi havia alguna cosa de catarsi col·lectiva després de la segona pallissa, després de l’empresonament. Molts deien que estaven baldats, que hi havia alguna cosa física, en aquell malestar. Han estat setmanes dures i tothom volia tornar a veure cares conegudes: tanta gent, tant d’espai i m’atreviria a dir que aquestes manifestacions són també un espai íntim.

Mentre tot això passava, Ada Colau demanava que els presos tornessin també per demanar-los explicacions. Hem entrat en campanya i l’hem de preveure bruta. Si això és el que diu Colau com a tret de sortida no vull imaginar què serà el que diran la resta d’aquí unes setmanes. L’única majoria silenciosa que hi ha és la que ha estat callada quan han vist com empresonaven els dirigents catalans o quan la ultradreta ha fet de les seves.

Les manifestacions són una condició sine qua non, però no una condició suficient. S’han de fer, hi hem de ser, hi som i hi serem. Ho hem acabat integrant dins de les possibilitats del calendari. Concentracions programades o espontànies a les portes dels ajuntaments, assemblees d’última hora i talls a les carreteres sempre que se’ns demani, però cal alguna cosa més abans que les manifestacions es converteixin només en expressió d’impotència política. A l’Estat només li queda la violència però l’independentisme no en fa prou amb el carrer.

Les eleccions del 21-D han donat l’excusa perfecta del reagrupament. I reagrupament no vol dir necessàriament una llista única, però sí un objectiu comú que hauria d’estar per sobre de la política d’escons, tants per cents i càrrecs. Els partits i les entitats no poden trigar gaire a posar-se al costat de la gent. Els carrers potser seran sempre dels seus, però els carrers es manen des de les institucions, i és a dins del Parlament que hi volem tornar a veure llum.

RE

Més continguts de

RE
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT