L’ESCENARI A L’ESTAT
Política 18/01/2020

El llegat dels deu ministres del PSC

Salvador Illa és l’onzè socialista català a la Moncloa amb l’aspiració de fer de pont entre Catalunya i l’Estat

Marc Toro
5 min
El llegat dels deu ministres del PSC

Barcelona“És evident que soc català i és evident que anar a un govern no vol dir només ocupar-se del departament ministerial que es designa”. La reflexió de Narcís Serra en una entrevista a La Vanguardia el 2 de desembre del 1982, després de ser nomenat ministre de Defensa, la podria subscriure avui dia, 37 anys després, Salvador Illa, ministre de Sanitat del nou govern de Pedro Sánchez. El secretari d’organització del PSC és l’últim dels fins a onze socialistes catalans (nou homes i dues dones) que han arribat a la Moncloa de la mà del PSOE. Serra va ser el primer, juntament amb Ernest Lluch, a qui Felipe González va encarregar la cartera que ocuparà ara Illa. El seu objectiu, tal com el va definir Miquel Iceta, serà ser “fidel al llegat” de qui ETA va assassinar l’any 2000, tant en l’àmbit de la sanitat com en el del diàleg que Illa està cridat a canalitzar amb Catalunya.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Si bé al PSC no li agrada parlar de quotes, sempre que el PSOE ha governat a l’Estat ha comptat amb dirigents del seu partit germà al consell de ministres, molts dels quals s’han proposat exercir de representants oficiosos de Catalunya. “Sempre s’ha intentat fer un paper d’intermediació positiva per preveure conflictes i evitar-los”, explica l’ex primer secretari dels socialistes catalans Raimon Obiols (1983-1996), durant el mandat del qual també van ser ministres de González els catalans Jordi Solé i Tura (Cultura) i Josep Borrell (Obres Públiques, Transport i Medi Ambient). Tot i que Serra es va proposar des del principi fer de “pont” amb Catalunya, la intenció no era trobar el seu encaix a l’Estat, com ara, sinó que fos “decisiva” en el progrés d’Espanya, va dir llavors.

Les “reunions de catalans”

“Després d’unes primeres escaramusses, el Felipe i Pujol van estar bastant d’acord. Era el famós peix al cove”, recorda Joan Majó, que va coincidir a la Moncloa amb Serra i Lluch com a ministre d’Indústria entre el 1985 i el 1986. Els tres feien llavors “reunions de catalans” a Madrid, on parlaven de política i de la vida. “Eren sopars d’amics”, explica Majó. En aquelles trobades, però, no passaven desapercebuts els grans reptes dels tres ministres. Serra -que el desembre del 1991 passaria a ser vicepresident- va haver de defensar l’adhesió d’Espanya a l’OTAN després del “D’entrada, no” del PSOE durant el govern de Leopoldo Calvo Sotelo. Un dels seus principals encàrrecs al capdavant de Defensa, però, va ser modernitzar l’exèrcit, que l’any abans que assumís el càrrec havia protagonitzat l’intent de cop d’estat del 23-F. “Tant de bo els seus col·legues a Justícia haguessin fet el mateix amb l’aparell judicial”, apunta Obiols.

Lluch va estar darrere de la llei general de sanitat, que va establir les bases de la universalització de l’atenció sanitària, mentre que Majó recorda com va aconseguir evitar que tanqués la Seat amb l’entrada de Volkswagen com a soci majoritari de l’automobilística. Majó, que va deixar la militància socialista el 2017 després que el PSOE donés suport a la investidura de Mariano Rajoy, també recorda incomoditats a Ferraz quan en el nomenament de càrrecs a les empreses de l’antic Institut Nacional d’Indústria ell prioritzava els perfils professionals als polítics.

De fet, no tot van ser bones experiències per als ministres del PSC. Un dels que recorden pitjors moments és Celestino Corbacho -ara a les files de Cs a l’Ajuntament de Barcelona-, ministre de Treball i Immigració durant el segon govern de José Luis Zapatero (2008-2010). Quan va assumir la cartera hi havia 2,1 milions d’aturats a Espanya, xifra que s’havia doblat fins als 4,5 milions quan va deixar el ministeri. Titllat de “ministre de l’atur”, entén que llavors totes les mirades estiguessin centrades en ell, però defensa que “no podia resoldre aquell tsunami” i explica que fins i tot així ho veia l’oposició: “Un cop vaig coincidir amb Rajoy al Pont Aeri. Em va dir que, tot i que sabia que jo no podia fer res per resoldre aquella crisi, entengués que m’havien de fotre pals fins al carnet d’identitat”, diu. Sí que confessa, però, que va ser una “època duríssima”: “Cada dia rebia al mòbil les dades d’atur del dia, i sabia que darrere d’aquells números hi havia persones”.

Més bon record té de la primera legislatura de Zapatero a l’executiu central l’expresident de la Generalitat José Montilla, que entre el 2004 i el 2006 va ser ministre d’Indústria i Comerç. “Va ser una etapa apassionant”, afirma l’únic ministre del PSC que al mateix temps liderava el partit. Del seu pas pel govern espanyol en destaca la planificació de la TDT o el primer pla nacional de reducció d’emissions contaminants. “Vaig poder viatjar per Espanya, veure que és plural i que ni comença ni acaba a Madrid”, afegeix.

Amb aquesta perspectiva, el setembre del 2006 va deixar el ministeri per presentar-se a les eleccions catalanes, prèvies a la seva arribada al Govern, i va ser substituït pel llavors alcalde de Barcelona, Joan Clos, que també coincidiria aquella legislatura amb Carme Chacón, al capdavant d’Habitatge. Chacón, que va morir l’abril del 2017 d’una cardiopatia congènita, és recordada per les mesures per agilitzar els desnonaments -per protegir els propietaris de les xarxes de morosos, deia-, però sobretot pel fet de ser, la següent legislatura, la primera ministra de Defensa. La foto passant revista a l’exèrcit durant el seu embaràs quedarà per a la història, així com la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo després de no reconèixer la seva independència.

Les dues cares del diàleg

“La figura de la Carme ha tingut molta influència, era molt difícil no veure-la com un referent”, diu Meritxell Batet, a qui Pedro Sánchez va situar al capdavant de Política Territorial i Funció Pública després de fer fora Rajoy amb la moció de censura del juny del 2017. Va ser ella, ara presidenta del Congrés, a qui el líder del PSOE va situar com a cara visible de l’ operació diàleg amb Catalunya, que es va truncar després de la Declaració de Pedralbes. “Després de set anys de silencis sabia que era un repte complicat, però vam reactivar els mecanismes institucionals entre governs”, reivindica.

En aquell mateix govern, Josep Borrell va suposar l’altra cara de la moneda al capdavant d’Exteriors, des d’on va redoblar els seus estirabots i accions contra l’independentisme, especialment amb les delegacions de la Generalitat a l’estranger. Borrell, l’únic socialista català que ha sigut ministre amb dos presidents diferents, es va convertir en cap de la diplomàcia europea el 30 de novembre del 2019 i va deixar excepcionalment durant 44 dies el govern en funcions de Sánchez sense ministre del PSC. És en aquest context, i amb la perspectiva d’iniciar l’enèsim intent de diàleg amb la Generalitat, que Illa arriba a l’executiu central. El dirigent del PSC no va dubtar en acceptar el càrrec ni cinc minuts, com tampoc ho va fer un dels fitxatges rellevants del moment, el de Quique Setién com a entrenador del Barça. Un club, per cert, del qual Ernest Lluch era un fanàtic. Illa, en canvi, és de l’Espanyol. Però també té clar que, com deia Serra, la seva missió no se circumscriurà a la cartera de Sanitat.

stats