La lliçó de Borràs i Feijóo: guanyar té un preu

BarcelonaEs parla sovint del cost que les derrotes tenen en política, però aquesta setmana hem pogut constatar l’altra cara de la moneda: també les victòries tenen un preu. Ho ha viscut de primera mà la presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs, que ha vist com només dues setmanes més tard del seu triomf sobre el sector pragmàtic de Junts, aquests li giraven la factura de la sortida del Govern aprofitant els errors repetits del seu entorn més pròxim per assestar-li un dolorós cop intern: forçar la dimissió com a vicepresident de la seva mà dreta Francesc de Dalmases.

Borràs ja sap ara què li espera a Junts. La presidenta del Parlament suspesa, que en la seva vehement defensa de Dalmases durant la tensíssima reunió de dimarts va disparar contra tothom, ha constatat que el 42% de militants que van perdre la consulta sobre la sortida del Govern estan disposats a plantar cara i no volen que interpreti aquella votació com una llicència per fer el que vulgui amb el partit. A l’espera de veure com es ressitua Jordi Turull –que va decebre bona part dels seus durant el debat sobre la continuïtat a l’executiu de Pere Aragonès–, els pragmàtics han fet un primer gest de força.

Caldrà veure ara com reacciona Borràs i si la crisi de dimarts altera d’alguna manera el fràgil equilibri de l’acord que va rubricar amb Turull en el congrés d’Argelers i que va servir per repartir-se l’executiva al 50% i establir que totes les decisions importants serien abans consensuades entre tots dos. El problema per a Junts és que, de moment, la imatge de divisió interna es cronifica i impedeix que pugui fer arribar el seu missatge en un moment en què malda per fer-se sentir com a partit d’oposició. Per això, després de l’enrenou d’aquesta setmana –culminat amb el lamentable cas del perfil fals de Twitter crear per un membre de l’equip de Borràs–, els quadres del partit s’han imposat silenci per evitar que al sempre difícil camí de l’oposició s'hi sumi el soroll constant de la guerra entre sectors.

Però també al PP hem tingut aquests dies una mostra palmària de com les victòries van acompanyades sovint d’algun cost o peatge. Ho exemplifica la cessió del president dels populars, Alberto Núñez Feijóo, que no va resistir la pressió de la dreta més dura –vehiculada a través d’un whatsapp de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso; una portada d'El Mundo, i un editorial de Federico Jiménez Losantos– i va acabar fent saltar pels aires un pacte amb Pedro Sánchez per renovar el Consell General del Poder Judicial (CPGJ) que fins aleshores havia defensat. Feijóo, que al febrer va necessitar un pacte amb Ayuso per destronar Pablo Casado, n’ha pagat ara el preu arruïnant en un sol moviment la imatge de líder fort, amb sentit d’estat i voluntat de pacte que havia cultivat amb cura des de la distància en els seus anys com a president de la Junta de Galícia. Madrid, però, és un altre món.