Carme Chacón, una lluitadora incansable

Consternat, encara. Passaran els dies, les setmanes, els anys, el dolor per la pèrdua s’anirà dissipant, però el record no. L’impacte, no de la seva mort sinó de la seva vida, ha estat tan potent que perviurà. Son tantes les vivències, les emocions, els records i les complicitats compartides que estic segur que no desapareixeran pel simple pas del temps.

La Carme fou una lluitadora incansable. Duia el seu combat amb la vida amb alegria, amb força, lluint un somriure franc que tanmateix no pretenia amagar la consciència de les dificultats i les contradiccions, sempre presents en les persones que assumeixen amb responsabilitat el paper que els toca viure. Lluitadora incansable també contra la malaltia que li havia de limitar les activitats i que ella va vèncer. Sí, va vèncer la seva malaltia, duent a terme una feina extraordinària com a dirigent política, com a ministra, com a docent i com a mare. Va vèncer la seva malaltia perquè no es va deixar derrotar mai. El seu cor, però, ja no va poder aguantar més.

Apassionada, vivia el seu compromís polític amb força i, alhora, amb lleialtat cap al conjunt del partit. Més enllà de discrepàncies o coincidències, amb uns o altres, la Carme era una persona estimada per tots precisament per aquest equilibri entre passió i lleialtat.

El compromís amb la causa de la igualtat i la justícia, que la va portar de molt jove a la militància al PSC, li venia de família. Es va formar en un ambient de record de la lluita antifeixista i de vindicació d’un combat per la llibertat que ens ha permès viure, avui, en una societat democràtica.

No ho va tenir fàcil, com tantes i tantes altres dones d’aquest país. De jove va fer compatible l’estudi amb la feina, des d’aquesta comarca que tant ha representat en la seva vida: el Baix Llobregat. Allà va fer les seves primeres passes polítiques, des de baix. A poc a poc, amb la tenacitat que l’ha caracteritzada i construint amistats i complicitats amb el seu caràcter afable i expressiu.

És cert: les seves passes són les d’una política que ha entès els reptes contemporanis en un món globalitzat des de l’experiència més local i concreta. No ha estat mai una política d’efímera construcció mediàtica. Ben al revés, les seves són arrels realment populars.

Temps hi haurà per fer un balanç de la seva trajectòria: jove militant del PSC, regidora, professora a la Universitat de Girona, diputada, ministra... Les seves conviccions la van portar a un dels seus més difícils combats, el de liderar el conjunt del socialisme espanyol. Hauria pogut liderar-lo? Hauria pogut assolir la presidència del govern d’Espanya? Ni ho sabem ni ho sabrem mai. Però sí que hem entès les idees que movien la seva passió: sempre, l’anhel d’una societat més justa.

Ara, allunyada de qualsevol càrrec orgànic o institucional, es mantenia en una segona línia més ocupada en la seva vida acadèmica i professional. Esclar que no havia abandonat el seu compromís polític ni el seu interès per les causes que han donat sentit a la seva vida. Però havia obert una etapa diferent que dissortadament no ha pogut culminar.

La distància ens permetrà ser més justos i equànimes en el seu judici. Però, encara amb el risc de precipitar-me, vull destacar el seu fort compromís amb Catalunya i en la recerca d’una solució política a un conflicte polític massa enquistat. El seu era el catalanisme de les solucions, de l’acord, de la mirada cap al futur pensant en el benestar de les persones, diverses, plurals, cadascuna d’elles amb la seva particular identitat, que conformem la societat catalana. Seguirà amb nosaltres.

Més continguts de