La monarquia en el punt de mira: la inviolabilitat del rei, en entredit

Partits i juristes consideren que la immunitat no pot incloure les seves conductes privades

Sense treva. Aquells temps en què la figura del rei no era àmpliament discutida ja han passat a la història. Algunes formacions han posat en el punt de mira la monarquia arran dels últims escàndols de corrupció de Joan Carles I en el seu regnat. Aquest mes de març ERC, EH Bildu, el grup plural i el mixt i el PNB han reclamat en tres ocasions la creació d’una comissió d’investigació sobre les “presumptes irregularitats comeses per membres de la Casa del Rei”. Una petició rebutjada per la mesa del Congrés en tots els casos gràcies als vots del PSOE, el PP i Vox, que s’aferren a la inviolabilitat del rei que emana de la Constitució. Però la iniciativa ha comptat amb el suport de Podem en una situació inèdita, perquè mai fins ara un soci de l’executiu espanyol havia exigit posar llums i taquígrafs a la monarquia.

Més enllà d’aquesta frustrada comissió d’investigació, que els partits que l’han proposat ja han avisat que tornaran a demanar tantes vegades com calgui, ERC i EH Bildu han registrat una proposició de llei al Senat en què demanen que la Casa del Rei sigui objecte de fiscalització per part del Tribunal de Comptes. També a la cambra alta, JxCat va presentar aquesta setmana una proposició no de llei que busca delimitar el concepte d’inviolabilitat per evitar “conductes il·lícites o impròpies”, però els mateixos partits que van rebutjar la comissió d’investigació la van tombar dijous.

Blindatge polític i judicial

Aquesta bateria de propostes parlamentàries ha tornat a obrir el debat sobre els límits de la inviolabilitat del rei entre els juristes. La Constitució estableix a l’article 56.3 que la figura del rei “és inviolable i que no està subjecta a responsabilitats”, és a dir, que no pot ser sotmès a cap procés judicial. La finalitat d’aquesta prerrogativa és protegir el cap d’estat de processos judicials instrumentalitzats per minar-ne el prestigi. Però molts juristes coincideixen a dir que cal distingir els actes polítics propis de les seves funcions, i que ja són referendats pel president o els ministres per fer-li eludir responsabilitats, dels que realitza en l’esfera privada. Però els òrgans polítics i judicials no han fet sinó blindar-ne la inviolabilitat els últims temps.

El juliol del 2014, menys d’un mes després que Joan Carles I abdiqués, una llei orgànica modificava l’exposició de motius per acordar que “tots els actes realitzats pel rei o la reina durant el temps en què ostentessin la prefectura de l’Estat, de la naturalesa que siguin, queden emparats per la inviolabilitat i estan exempts de responsabilitat”. El catedràtic de dret constitucional Xavier Arbós considera que amb aquesta modificació es fa una interpretació maximalista de la seva immunitat: “I això topa amb el principi d’igualtat de la Constitució i amb la mateixa pervivència d’una institució sense legitimitat democràtica”. Arbós qualifica d’“anacrònica” la inviolabilitat del rei perquè “si robés el delicte existiria, però no se li podria aplicar la pena”. En aquest sentit, recorda que en molts altres estats d’Europa la immunitat és temporal i no permanent com aquí, i quan el rei o president deixa el càrrec que ostenta se’l pot investigar: “Inviolable no pot significar ininvestigable”, rebla. El seu homòleg Pere Lluís Huguet subratlla que el cas d’Espanya no és únic. “Tots els sistemes constitucionals europeus recullen la immunitat del rei o del president i el marc legal espanyol és molt semblant al neerlandès, el belga o l’italià, en què la inviolabilitat del president s’acaba per un delicte d’alta traïció o per violar la Constitució”.

Els òrgans judicials també han revestit la immunitat del rei. L’exemple més clar és la sentència del Tribunal Constitucional del 17 de juliol de l’any passat sobre la reprovació de la monarquia al Parlament de Catalunya i que va acabar amb l’anul·lació de la declaració. “Fa una interpretació que no té cap lògica en un estat constitucional perquè dictamina que el rei no pot ser objecte de crítica ni ser censurat parlamentàriament, i això no és admissible”, denuncia Arbós.

Legitimitat d’exercici

“La monarquia no té legitimitat democràtica i, per tant, ha de tenir una legitimitat d’exercici i els indicis fan pensar que no ha sigut així”, subratlla Arbós en al·lusió a les suposades comissions que va cobrar el rei emèrit per la construcció de l’AVE a l’Aràbia Saudita.

La també catedràtica de dret constitucional Mercè Barceló apunta que “no està escrit enlloc que la inviolabilitat no es prevegi pels seus actes privats, però el cert és que tampoc el contrari”. “Cobrar comissions, no ho fas en l’exercici dels teus càrrecs”, denuncia. Barceló creu que els grans partits espanyols protegeixen la monarquia perquè “si s’enfonsa la Corona també ho fa la Transició del 1978”. El catedràtic Josep Pagès critica que “es reproduís la literalitat de les Constitucions del segle XIX per regular la monarquia” i opina que la inviolabilitat s’ha de “contraposar amb l’estat de dret i amb les seves funcions com a monarca”. Huguet, en canvi, rebat que no se’l pot jutjar pels actes que hagi comès perquè la Constitució no ho recull i que cal acatar “el que diuen les lleis”. “La llei preval i l’ètica queda al marge en aquest debat”, conclou el jurista.