El moviment d'Artadi deixa tocat Sànchez
"Una endevinalla embolcallada en un misteri dins d’un enigma”. Aquesta cèlebre definició de Rússia que Winston Churchill va fer el 1939 es podria aplicar perfectament a la figura d’Elsa Artadi, l’eterna postulant que mai acaba de fer el pas per assumir el lideratge de JxCat. Quan el març del 2019 va abandonar la conselleria de Presidència per optar a l’alcaldia de Barcelona es va donar per fet que ho feia per no cremar-se al costat d’un president, Quim Torra, que aspirava a la immolació. L’aposta, però, no va ser recompensada per les urnes: dels 10 regidors de CiU es va passar a 5 de JxCat.
Artadi va passar llavors a la reserva, però amb l’estigma de no ser un bon cartell electoral. Ara bé, tothom donava per fet, al seu partit i a fora, que tenia el millor perfil per ocupar la vicepresidència econòmica del Govern si Laura Borràs no quedava per davant d’ERC. Per això la seva renúncia ha estat un autèntic terratrèmol, perquè obliga no només a buscar un altre candidat, sinó a refer els equilibris interns a dins de Junts.
Artadi tenia la virtut de ser una puigdemontista pota negra i alhora ser prou pragmàtica per donar suport a uns pressupostos d’Ada Colau (2020). La vicepresidència l’hauria col·locat com a favorita a candidata a la Generalitat, però també suposava lligar la seva sort a la presidència d’Aragonès. Era una aposta arriscada que ha mantingut, o ha deixat que el seu entorn mantingués, fins al darrer moment.
El cas és que amb la renúncia, Artadi perjudica la imatge del futur Govern abans que es constitueixi (l’oposició hi sucarà pa avui i demà) i deixa tocat Jordi Sànchez. Ella sap que és inevitable que es facin lectures polítiques del seu gest, i és conscient que s’interpretarà com una manera de marcar distàncies amb un pacte que no agrada a certs sectors de Junts (de l’hostilitat manifesta de Torra i Ponsatí al silenci eixordador de Puigdemont).
Oportunitat per a Sànchez
Sànchez en surt esgarrapat, però ara té una oportunitat per afermar el seu lideratge a Junts, ja que amb Artadi a la vicepresidència hauria tingut un contrapoder molt fort, i més en cas que Borràs sigui inhabilitada. D’aquí la importància de la tria del nom. Si abans es limitava a aconseguir un cert equilibri entre famílies i perfils, ara es tracta de llançar un missatge, de definir a través d’una persona, quin és el rumb que Junts vol imprimir a la seva línia estratègica.
I, esclar, la gran incògnita és si Puigdemont, que fins ara no se sentia concernit per aquest repartiment de cadires, s’implica personalment i coincideix (o no) amb Jordi Sànchez. Perquè per molt que ho intentin, d’Elsa Artadi només n’hi ha una. I ha dit que no.
