EFEMÈRIDE

El nacionalisme valencià fa 100 anys

La Declaració Valencianista, publicada fa un segle, és “la carta fundacional del valencianisme polític”

Un manifest, la Declaració Valencianista; un diari, La Correspondència de València, i un partit, Unió Valencianista Regionalista. Així és com el 14 de novembre del 1918 el nacionalisme valencià va fer el pas definitiu i, després de dècades d’iniciatives socials i culturals, va constituir la seva primera plataforma política. Ho va fer de manera decidida, reclamant un “estat valencià” amb “plena sobirania” i una “hisenda pròpia” i amb la capacitat de “mancomunar-se amb altres estats” de la futura Federació Ibèrica. Cent anys després, amb altres reivindicacions, el nacionalisme viu i és a les institucions, especialment a través de Compromís, a l’alcaldia de València i en 19 de les 99 cadires a les Corts Valencianes.

Aquell full de ruta tan ambiciós va ensopegar aviat amb la convulsa història espanyola i només cinc anys després del seu naixement va topar amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la prohibició dels partits polítics. Va caldre, doncs, esperar a l’adveniment de la Segona República perquè el valencianisme polític aconseguís representació a les institucions, incloent-hi una efímera alcaldia de València l’any 1931. Però la felicitat va ser breu i, un cop més, una dictadura, en aquest cas l’encapçalada per Francisco Franco, va barrar el camí als valencianistes, i el primer Estatut d’Autonomia del País Valencià va morir al Congrés de Diputats abans de ser aprovat.

Tot i que segons el professor d’història del dret a la Universitat Jaume I de Castelló Vicent Baydal la Declaració Valencianista és “la carta fundacional que va posar les bases per a l’esclat valencianista que hi hagué 13 anys després”, ja existien dos precedents. El primer, el moviment cultural i artístic de la Renaixença encapçalat per poetes com Teodor Llorente o Constantí Llombart. El segon, el treball dut a terme per entitats com València Nova: impulsada el 1904 pel metge Faustí Barberà, que tres anys més tard va organitzar l’Assemblea Regionalista Valenciana per commemorar el segon centenari de la Batalla d’Almansa, en una iniciativa que seguia l’exemple de la Solidaritat Catalana nascuda el 1906.

Una vinculació entre Catalunya i el País Valencià que, segons l’exsecretari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Agustí Colomer, també es produïa amb Unió Valencianista Regionalista, esdevinguda de facto “germana de la Lliga Regionalista de Catalunya”. El tercer gran actor durant els inicis del segle XX va ser Joventut Valencianista, que l’any 1914 va convocar la trobada Afirmació Valencianista, que va ser clau per a la creació de símbols del valencianisme com l’Aplec del Puig i que també va participar en la redacció de la Declaració Valencianista.

A més de ser precursor del valencianisme polític que va aflorar durant la Segona República -amb l’aparició de prop d’una desena de partits nacionalistes-, el manifest de l’any 1918 també va esdevenir una palanca de modernitat. Així ho defensa la filòloga Anna García Escrivà, que destaca com la Declaració Valencianista “va introduir elements com la defensa del vot femení”, que a l’estat espanyol no va arribar fins al 16 d’abril del 1933.

És precisament aquest segell transformador el que pretén accentuar l’associació Tirant lo Blanc, que enguany ha impulsat l’elaboració d’una Nova Declaració Valencianista que es presentarà el pròxim 23 de novembre. La nova versió pretén “actualitzar el text en aquells àmbits que pel context històric en el qual es va elaborar no va poder incorporar, com són l’ecologisme, la inclusió social o el feminisme”. Per al president de l’entitat, Gonçal Grau, “aquesta ampliació és fonamental” per esdevenir més transversals. És per això que han cridat a participar col·lectius ben diversos com ara l’entitat Sobirania Alimentària o la Comissió d’Espanyola d’Ajuda al Refugiat”.

Valencianisme integrador

Aquest esperit integrador és, de fet, el denominador comú de l’actual discurs dels diferents actors del valencianisme polític. Un bon exemple és Esquerra Republicana del País Valencià, que, segons el seu president, Josep Barberà, vol apostar per “una identitat aglutinadora que vaja molt més enllà de la llengua que cadascú parla”. En la mateixa línia s’expressa Àgueda Micó, coordinadora nacional del Bloc Nacionalista Valencià, principal força de Compromís, que subratlla que la realitat valenciana “exigeix crear fórmules específiques per a realitats singulars com les de comarques del sud”.

Per a Toni Gisbert, portaveu d’Acció Cultural, el repte més important és aprofitar que el valencianisme ha esdevingut l’element central del debat polític, “una circumstància que no havia passat mai”, una anàlisi que comparteix Micó, que subratlla que “tampoc havia estat tan present a les institucions”. Amb tot, la líder del Bloc reconeix les limitacions del sistema autonòmic, “sobretot en l’àmbit financer”, i recorda que en l’evolució o involució del model serà clau “la resolució del conflicte a Catalunya”.

Per a Àgueda Micó, tot i el desencant que està generant en la societat valenciana el continu ajornament de la reforma del model de finançament o la gestió “radial” de les infraestructures, “el nacionalisme valencià no esdevindrà independentista”. Gisbert, en canvi, no comparteix aquesta interpretació, ja que assegura que “si les elits espanyoles no aprenen del que ha passat a Catalunya i en els valencians creix un sentiment de greuge, vorem què pot passar”.

Més continguts de