És necessari que les decisions del TC es prenguin per consens?

Països com Itàlia, Àustria i Bèlgica no permeten el vot particular dels jutges

La gran novetat de la resolució que va emetre el Tribunal Constitucional per rebutjar l'últim recurs d'Oriol Junqueras contra la presó preventiva va ser el trencament de la unanimitat entre els magistrats que fins llavors havia mantingut en els afers relacionats amb el Procés. Tres jutges van emetre un vot particular en què es desmarcaven del posicionament majoritari. Una opció que en països com Itàlia o Bèlgica ni tan sols hauria estat sobre la taula: la unanimitat dels jutges del Constitucional és obligatòria i, per tant, calen posicionaments consensuats. El debat sobre si els tribunals constitucionals han d'admetre o no la discrepància entre els seus membres existeix gairebé des de la seva mateixa creació.

"És un debat doctrinal, en pocs casos s'ha convertit en polític", exposa Antoni Abat, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Copenhaguen. Els principals arguments a favor i en contra de la unanimitat se sintetitzen en la contraposició entre solidesa i transparència. "En democràcies avançades hauria de prevaler el principi de transparència", apunta al seu torn Marcel Mateu, professor de dret constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Amb tot, també hi ha acadèmics que opinen diferent. Per als defensors que els magistrats emetin una única resolució sense matisos, la unanimitat reforça l'autoritat dels tribunals constitucionals i protegeix els magistrats –sovint escollits, com en el cas espanyol, amb la intervenció de la classe política– de pressions indegudes.

Un exemple de la importància de la unanimitat va ser la sentència que el constitucional italià va emetre a finals de setembre passat que despenalitzava el suïcidi assistit en determinades circumstàncies, un veredicte històric en un dels països més catòlics d'Europa, sotmès a una gran influència del Vaticà. Tot i que, segons van apuntar diversos mitjans italians, el debat entre els magistrats es va allargar –cosa que pot indicar que el consens no va ser fàcil–, la sentència unànime va tenir un gran impacte en la societat i els partits polítics, encara dividits sobre la qüestió.
A banda d'Itàlia, Àustria, Bèlgica, França, Itàlia, Irlanda, Luxemburg i Malta tampoc permeten el dissentiment en els alts tribunals, recalca Abat, que es basa en un informe de la Comissió de Venècia del desembre del 2018. Però, malgrat aquest punt en comú, cada estat té un sistema judicial diferenciat i no existeix un origen compartit en aquesta manera de legislar, tal com exposa l'informe encarregat pel Parlament Europeu el 2012 Dissenting opinions in the supreme courts of the member states. En els últims anys, apunta l'estudi, la tendència ha sigut permetre als jutges constitucionals emetre opinions separades: un patró que es reflecteix en molts dels països d'Europa de l'Est que s'han incorporat recentment a la Unió Europea.

"Quan es busca la unanimitat el discurs jurídic pot patir", opina al seu torn Mercè Barceló, catedràtica de dret constitucional a la UAB, que recalca que el fet que s'admetin els vots particulars mostra la "pluralitat" del tribunal, que al mateix temps és un reflex de la societat. Hi ha dues maneres d'expressar dissensió: amb el vot contrari al veredicte o amb el vot concurrent, en què el magistrat no comparteix l'argumentació jurídica però sí la sentència. "Els vots dissidents poden servir com a argument en possibles casos futurs", recorda Abat, un fenomen molt habitual en els tribunals dels Estats Units que, considera, "enriqueix el debat" jurídic i "possibilita diferents interpretacions de la llei". A escala europea, Mateu insisteix que els tribunals constitucionals "ja no són l'última instància, sinó els europeus". Aquests tribunals també poden tenir en compte els vots particulars a l'hora d'emetre un veredicte. Pel mateix raonament, rebla Abat, "la unanimitat desincentiva a l'hora de presentar recursos a instàncies europees".

El cas espanyol

A Espanya, el Tribunal de Garanties Constitucionals de la II República ja admetia els vots particulars dels magistrats. Per tant, les discrepàncies públiques entre jutges formen part de la tradició jurídica de l'Estat. Però, malgrat aquesta opció, el TC sempre ha tendit a buscar la unanimitat. Tot i que no es registren les sentències en funció del vot particular, fonts del tribunal informen que la gran majoria es dicten per consens.

Pel que fa als dictàmens sobre el Procés, el TC ha perseguit la unanimitat amb molt èmfasi, apunten tots els experts consultats. Amb tot, aquest comportament monolític de l'alt tribunal s'ha esquerdat els últims mesos. El juny passat, un recurs de Jordi Sànchez ja va mostrar indicis de discrepàncies entre els magistrats, tot i que el TC no va entrar en el fons de la impugnació de l'exlíder de l'ANC. Així, tres magistrats van emetre un vot particular contra la decisió de rebutjar el recurs de Sànchez perquè estava fora de termini. En l'últim punt de l'argumentació apuntaven que amb aquest motiu es pretenia evitar discutir sobre el fons de la qüestió, criticant obertament la resta de jutges. Però poc després van retirar el paràgraf en què expressaven aquesta opinió. "Les diferències poden expressar-se més en els casos que afectin drets fonamentals", apunta Barceló. Casos que, recorda Mateu, poden acabar a altes instàncies europees.