Sociòleg i editor de politikonEl llarg termini ens ha atrapat. El Parlament ha quedat configurat i ha quedat clar que hi haurà un Govern sobiranista. Per tant, el camí cap a la independència manté el mateix curs que abans de diumenge. Però si hi ha alguna cosa que tots els actors implicats entenen, o haurien d’entendre, és que, amb Catalunya partida entre sobiranistes i no sobiranistes, qualsevol sortida al conflicte ha de ser negociada: ja es tracti d’una reforma constitucional, del model de finançament o bé d’un referèndum per a la secessió. No hi ha cap altra alternativa que no sigui reunir-se entorn d’una taula. Tant li fa que s’intenti retardar el moment. Passarà. I els partits estatals ja haurien de tenir-ho en compte per no prendre decisions irreversibles.
Centrant-nos en les tres formacions que ara mateix ni tan sols admeten la possibilitat d’un referèndum (PSOE, Ciutadans i el PP), qui més clar té que la negociació és ineludible és el PSOE. No en va porten mesos clamant per una reforma constitucional en aquest desert que avui (però potser no demà) és la tercera via. Assumint que el PSC ja va perdre el que havia de perdre per la seva decisió respecte al model d’estat, i per això s’ha mantingut a flor d’aigua en aquestes eleccions, fer bandera de la negociació i de la flexibilitat és la seva estratègia més plausible per recollir el votant moderat i amb més desig de trobar una solució com més aviat millor.
La pressió internacional
A l’altre costat de l’espectre, el PP i Ciutadans han d’escollir a qui prefereixen decebre. Tots dos competeixen per dos tipus d’electorat amb preferències similars sobre la unitat d’Espanya, però diferents sobre quina estratègia seguir per mantenir-la. D’una banda, hi ha un col·lectiu centralista, més conservador, amb una inclinació pronunciada pel “respecte per la llei i l’ordre” que estan probablement contents amb l’estratègia actual de Rajoy. De l’altra, un grup més moderat, de caràcter liberal, preocupat per la inestabilitat institucional i els seus efectes per a l’economia, que estaria disposat a obrir una negociació, a parlar de concessions i de reformes. Respondre a les demandes d’un d’aquests grups significa decebre l’altre, i tal vegada perdre el seu vot. Però ni el PP ni Ciutadans podran esquivar la decisió. A més, governs forans i organismes internacionals tendiran a pressionar, no solament Barcelona sinó també Madrid, per trobar una sortida que no malmeti la seguretat jurídica ni generi incertesa.
En resum: malgrat una probable escalada en la tensió dialèctica entre els dos fronts que farà que tanquin files abans del 20 de desembre, la taula de negociació sembla la destinació final. Ara bé, hi ha un equilibri alternatiu: un en el qual els extrems (aquí i allà) entren en una espiral de desafiaments i desqualificacions que afavoreixen precisament les posicions més allunyades i deixen orfes els moderats. En aquest cas no hi haurà sinó bloqueig institucional permanent. Esperem que els líders d’un costat i l’altre sàpiguen apreciar que aquells pocs disposats a una guerra eterna en trobaran molts d’altres desitjant trobar una solució, i que el seu vot compta tant o més que el dels primers.
