L’ombra renovada de José María Aznar
El discurs dur de Casado l’impulsa com a dic de contenció de Ciutadans tot i la taca del màster
MadridLa renovació era tornar enrere. Pablo Casado (Palència, 1981) va ser escollit ahir pels compromissaris nou president del PP, càrrec al qual arriba amb la missió de modernitzar el partit i amb una recepta curiosa per aconseguir-ho: fer-lo tornar a l’etapa de José María Aznar. La figura de l’expresident del govern espanyol és indestriable de la trajectòria política del nou líder dels populars. El que va ser el seu cap de gabinet entre el 2009 i el 2011 ahir es va imposar a Soraya Sáenz de Santamaría en les primàries del partit amb un discurs de línia dura molt pròxim al que construeix la fundació FAES.
Ja de jove, el seu discurs liberal i conservador va cridar l’atenció tant d’Esperanza Aguirre com del mateix Aznar, que el 2015 li mostrava així el seu suport incondicional: “Si alguna vegada m’ha de renovar algú, que sigui Pablo Casado, que és un tipus fantàstic”. Casado va completar ahir la missió, deixant enrere l’etapa de Mariano Rajoy per tornar a entregar la formació conservadora a l’aznarisme. Catòlic practicant, la seva intervenció davant dels compromissaris va ser una bona prova d’aquest escorament a la dreta.
De verb vehement i no sempre rigorós -amb només 37 anys va assegurar ahir que en portava 30 defensant el PP-, Casado s’ha destacat com la veu del PP més encesa contra l’independentisme i va convertir les rodes de premsa de cada dilluns, com a vicesecretari de comunicació, en el fòrum on el PP, que des del govern jugava a la moderació per “responsabilitat”, es deixava anar.
La carrera de Casado va començar a les Noves Generacions del PP, on, gràcies al seu discurs encès i a les mobilitzacions a peu de carrer contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, va ascendir ràpidament fins a convertir-se en el president nacional. Va ser allà on Aguirre i Aznar el van fitxar, i va ser sota la seva ala que va començar a trepitjar els despatxos nobles de Génova i del govern de la Comunitat de Madrid.
I un cop guanyada la confiança d’alguns tòtems de la dreta, el següent camí que se li va desbrossar a Casado va ser el dels platós de televisió. Des del de La Sexta noche va debatre gairebé setmanalment amb els seus rivals polítics. Es va foguejar davant les càmeres i es va destacar com un bon comunicador. Fins a tal punt que Mariano Rajoy va fer els ulls grossos a la seva proximitat amb el seu rival Aznar i el va incorporar a la seva executiva el 2015, juntament amb una nova fornada de dirigents, que inclouen Javier Maroto i Andrea Levy, convertits en escuders seus en la campanya de les primàries.
Molts veuen en el seu perfil telegènic i la seva retòrica inflamada el dic ideal per frenar la sagnia de vots cap a Ciutadans. “És l’únic que ens pot fer recuperar els tres milions de vots perduts”, opinava ahir un compromissari del PP després de votar a favor seu.
La taca del màster
Poc van importar ombres en la trajectòria de Casado com la polèmica sobre el màster, que amenaça de convertir-se en la principal pedra a la sabata. Està sota sospita pel màster de dret autonòmic i local -el mateix que Cristina Cifuentes- que va cursar a la Universidad Rey Juan Carlos entre el 2008 i el 2009. Un títol que va rebre sense anar pràcticament a classe i sense fer el treball final. Una taca en el seu historial que, tanmateix, no li ha impedit arribar abans del que havia somniat -fa pocs mesos era a les travesses per a l’Ajuntament o la Comunitat de Madrid- a liderar el partit. Casado, i amb ell l’ombra d’Aznar, ja mana al PP.
