LA DIADA

Una onada que inunda de llaços grocs Barcelona pels presos

La repressió marca un Onze de Setembre menys festiu

Els anomenats GDR, que es dediquen a arrencar llaços grocs de la via pública, tindran feina aquesta setmana a Barcelona. La capital catalana va quedar ahir engalanada del símbol que reclama la llibertat dels presos polítics aprofitant que un cop més l’independentisme va prendre els carrers en una nova Diada massiva. Si fins ara Barcelona, tret de la Vila de Gràcia, no es distingia per tenir una presència significativa de llaços grocs, la crida que corria per les xarxes socials els dies previs a l’Onze de Setembre va tenir efecte i molts manifestants van penjar llaços grocs en fanals i baranes de l’avinguda Diagonal i dels carrers adjacents. “Hem vingut preparats amb cinta groga per omplir de groc Barcelona”, afirmava el Carles, que no entén “com pot haver-hi gent a la presó per demanar l’opinió de la gent”. Va ser una iniciativa espontània que es va dur a terme abans de l’acció que enguany va preparar l’ANC per reclamar, un cop més, que Catalunya pugui esdevenir un estat independent i que va desembocar en una onada sonora que va fer caure tres murs que representaven l’article 155, la monarquia espanyola i el processisme.

La repressió judicial amb presos i exiliats es palpava en l’ambient de la manifestació. La Zora, de Tànger, que va venir com els últims anys a la manifestació amb amigues de Sant Pere de Ribes, no es mossegava la llengua a l’hora de comparar la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol amb la situació política que es viu al seu país d’origen: “El que es viu aquí em recorda al que passa al Marroc, on el rei controla la gent i impedeix la llibertat d’expressió perquè el govern s’ha limitat a donar veu a la gent amb una consulta”. L’eufòria d’ara fa un any, amb el referèndum d’autodeterminació de l’1-O a tocar, deixava pas ahir a una estampa més realista i cruenta en què els crits d’independència se sentien amb menys força i barrejats amb consignes constants a favor de l’alliberament dels dirigents empresonats. L’independentisme segueix llepant-se les ferides després de la llarga batalla de la tardor passada a l’espera de remuntar el vol. Ahir, però, ningú es va quedar a casa i el sobiranisme va tornar a exhibir múscul. De fet, alguns dels manifestants, com l’Oriol, sostenien que “anem cremant etapes” i que “la repressió indica que som més a prop d’assolir la independència”.

La Diada d’ahir va servir per demostrar que els independentistes continuen mobilitzats. El Jordi, que tampoc es perd cap manifestació des del 2010, valorava que la multitudinària resposta de la gent era la millor prova que no pensen abaixar els braços. “Aquesta manifestació fa més il·lusió que mai perquè veus que la gent segueix desperta, que està esperançada perquè ha vist una certa reacció d’Europa i veu el futur amb optimisme”, explicava.

Un exemple per a altres nacions

A prop seu, un grup de joves gallecs afincats a la capital catalana des de fa uns quants anys no amagaven que Catalunya es manté com el gran referent dels pobles sense estat: “És un exemple per a les altres nacions que es volen alliberar, i el seu compromís pacífic amb la llibertat contrasta amb l’agressivitat de l’espanyolisme”, remarcava André Abal, militant del Bloc Nacionalista Gallec (BNG). Els manifestants, a banda de reclamar la llibertat dels presos, també exigien fermesa als partits del Govern a l’hora de materialitzar la República. Tot i que no hi va haver crits ni retrets públics contra cap formació política -excepte un espontani que micròfon en mà va denunciar que el PDECat, com Cs, es negui a apujar l’IRPF a les rendes més altes-, sí que lamentaven la manca d’un full de ruta, d’una estratègia conjunta que ajudi a dibuixar un horitzó on es puguin aferrar en converses entre amics o coneguts .

Un any després de defensar les escoles durant la votació de l’1-O, molts dels manifestants no amagaven el seu desencís per la falta de concreció per construir la República. “Més enllà dels presos, que han de sortir de seguida, el Govern ha de fer passos per culminar el procés d’independència”, remarcava el Josep Maria, que va venir en un dels deu autocars que es van muntar des del Vendrell. El silenci que es va fer abans que l’onada fes caure els murs que va aixecar l’ANC no deixava de simbolitzar una aturada tècnica, un temps mort, d’un moviment que segueix viu i, com diria Lluís Llach, “tossudament alçat”.

Etiquetes

Més continguts de