CRÒNICA

I les parets de la Ciutadella ho van veure

Tensió a l’hemicicle, alegria als carrers i un enorme desplegament de mitjans internacionals al Parlament

Quan els historiadors revisin la gravació i les actes de la sessió en què el Parlament va declarar la independència de Catalunya, que va produir-se al voltant de dos quarts de quatre de la tarda del divendres 27 d’octubre del 2017, no hi trobaran gran peces oratòries. I potser se sorprendran que no hi parlés ni el president del país ni els caps de tots els grups, i pel to dels discursos deduiran que aquell dia a l’hemicicle es va respirar més tensió que emoció.

Ara bé, per poc que remenin altres fonts, els historiadors de seguida descobriran que l’exaltació era al carrer, que milers i milers de persones que rodejaven el Parc de la Ciutadella en aquell calorós divendres de tardor estaven pendents del que estava passant allà dins com si els anés la vida, i que quan la presidenta de la cambra, Carme Forcadell, va acabar de comptar els vots de l’última resolució de la tarda, que va registrar 71 vots favorables, dos vots en blanc i 10 vots en contra, conscients que aquell resultat equivalia a donar per aprovada la fórmula que “Catalunya esdevé un estat independent en forma de República”, van esclatar en una alegria col·lectiva que ja no va parar en tota la tarda.

I per poc que entrin als arxius televisius del dia, descobriran que televisions de tot el món tenien la Ciutadella rodejada d’unitats mòbils i que les càmeres ocupaven tots els racons possibles del solemne primer pis del Palau del Parlament, de manera que aquella sessió més aviat modesta i continguda es va poder seguir arreu del món. Breaking news : Cataluña, Catalogne, Catalonia, Katalonien... El país amb el nom més pronunciat del món.

Estava passant i ho estàvem veient en totes les llengües i en tots els fusos horaris del planeta. Claudia Rebaza, periodista britànica d’origen peruà, cap del desplegament de la CNN, rebia constants requeriments de la seva redacció, a Londres, perquè mantingués la connexió amb Barcelona. Des del referèndum de l’1 d’octubre les notícies de Catalunya s’han consumit amb delit a la web d’aquesta cadena privada de notícies, que passa per ser la primera referència informativa global.

Un somriure còmplice

El president Carles Puigdemont va arribar acompanyat de la seva dona, Marcela Topor, que va seguir tota la sessió des de la tribuna de convidats, una filera més enrere que els expresidents del Parlament Núria de Gispert, Joan Rigol i Ernest Benach i de l’expresident Artur Mas. Topor va seguir la sessió en absolut silenci, gairebé sense exterioritzar cap emoció, més enllà dels aplaudiments de cortesia a les intervencions favorables al sí. Quan, en el moment de dipositar la papereta a l’urna, Puigdemont va tornar a l’escó, va buscar-la amb la vista i van creuar una mirada intensa i un somriure d’ànim. I quan es va acabar la sessió, Artur Mas s’hi va dirigir. A la mitja distància podia deduir-se que l’home que va oferir la presidència de la Generalitat al fins aleshores alcalde de Girona i que va canviar per sempre la vida de la família Puigdemont-Topor estava oferint a la dona del president tot el suport que calgués en les hores i en els dies que vindran.

Hi va haver emoció entre els diputats de Junts pel Sí i la CUP al final de la sessió, esclar. I abraçades i llàgrimes. Però hi va haver, també, rostres impressionats per la magnitud històrica del que acabaven d’aprovar i les conseqüències de tota mena, algunes de ben personals, que se’n derivaran. Minuts abans havien vist desfilar els diputats de Ciutadans, amb Carlos Carrizosa al capdavant, que els va deixar anar de manera aïrada: “Us hauria de fer vergonya, colpistes!”

Els diputats del PP van deixar banderes catalanes i espanyoles als seus escons, i un exemplar del reglament del Parlament. Els portaveus de Ciutadans, PSC i PP havien estat insistint, amb diversos tons de dramatisme, en la confrontació social que la imminent independència provocaria.

La diputada del PSC Eva Granados va parlar dels catalans que van fer íntimament seva la bandera catalana i que aquests anys han vist amb estupor com era substituïda per una estelada que no volen abraçar perquè no volen escollir entre Catalunya i Espanya i no creuen que estiguin vivint en un estat totalitari. Marta Ribas, de Catalunya Sí que es Pot, va afirmar que la DUI “empetiteix majories” i, sentint-ho, Joan Coscubiela feia que sí amb el cap des del seu escó. Ribas va dir als sobiranistes que “quan no es pot guanyar, l’important és no perdre” i va desitjar que la situació no es traslladi a la gent.

El pròxim ple

En algun moment va semblar que tot el que es va dir, a favor i en contra, ja havia estat dit i redit i que al capdavall érem en els últims minuts d’un partit que tenia decidit el marcador de la majoria absoluta parlamentària. Si de cas hi havia molt de cansament acumulat, molta preocupació real, alguna ràbia sobreactuada, molta alegria continguda i la consciència que aquelles parets havien vist proclamar la independència de Catalunya, però que ningú no era capaç d’imaginar com serà el pròxim ple que aixopluguin.

Més continguts de