CRÒNICA

Un acte de fe per la desobediència civil

Paul Engler ve dels Estats Units per presentar Manual de desobediència civil, un repàs dels triomfs de l’estratègia no-violenta en protestes per tot el món i al llarg de la història

Paul Engler es defineix com el fill d’un “amor prohibit”, el de dos monjos franciscans que es van enamorar i van penjar els hàbits. Nascut d’un primer acte de desobediència, en el seu cas eclesiàstica, ve dels Estats Units per presentar Manual de desobediència civil, un repàs dels triomfs de l’estratègia no-violenta en protestes per tot el món i al llarg de la història.

Engler reuneix una gentada que no cap a la Casa del Llibre i confessa que, des de la primera presentació de l’obra, no n’havia congregat tanta: “Allà em venien a veure a mi, però vosaltres veniu pel llibre”, s’exclama, i potser fruit de l’emoció es deixa endur per l’eufòria. Ell, que s’autoconfessa poc coneixedor de les subtileses del Procés, inicia una performance al gust d’un públic acostumat a anys de manifestacions gimcana: comença a picar de mans -i fa que la gent l’acompanyi-, primer lentament i després més de pressa, fins a aixecar-se -aquí no tothom s’aixeca, tampoc cal passar-se- i continuar aplaudint amb l’eufòria de l’inici d’un concert de rock. “Potser he pres massa cafè”, apunta en forma de disculpa per aquesta desobediència al pudor.

Al costat se’l mira amb cara de sorpresa Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, que confessa que no s’ha acabat el llibre però que “l’ha començat”, i Liz Castro, eterna aspirant al seu càrrec i presentadora de l’acte. Una cadira buida simbolitza l’absència de Marcel Mauri, que arriba una hora tard. Una desobediència temporal que funciona de metàfora: fa dies que Òmnium ha abandonat el tenim pressa.

Tenir pressa no lliga amb la desobediència civil, segons Engler, que un cop assossegat desgrana el seu manual. Una guia teòrica que s’adapta al Procés en alguns punts, com quan apunta que “els polítics sempre es queden el mèrit dels moviments” al carrer, quan parla de la diversitat d’expressions o cita les vicissituds del suport a la causa. Un consell per al moment actual? Aprofitar-se de la polarització de la societat per posar el conflicte al centre del debat o practicar el que defineix com a non-violent aikido : “Com més força dediqui l’enemic a reprimir-te, més força acumules tu per respondre-hi. Així és com funciona la resistència no-violenta”.

Tot i les coincidències, costa posar Engler a la pràctica. “Em perdo en la complexitat del moviment independentista”, assegura -i qui no, de fet-. La prova d’aquesta complexitat es pot veure en directe quan Paluzie, que celebrava els aldarulls postsentència pel ressò internacional, subratlla que Engler ha dit que l’independentisme no s’ha d’obsessionar pel ressò internacional.

La sensació que flota en l’ambient és que el sobiranisme ho fa tot bé, però no hi ha resultats positius. És hora de desanimar-se? Engler creu que no: “Tots els moviments sembla que perden fins que, de sobte, cauen tots els pilars i guanyen”. Veient el moment actual, més que un acte de desobediència, és un acte de fe.

Més continguts de