El trident d’ICV que vol construir el nou PSUC

BarcelonaLa Marta és "la rauxa"; el David, l’hiperactiu però "sensat", i l’Ernest, el "diplomàtic". Ells són el trident que aspira a rellevar Joan Herrera i Dolors Camats i encapçalar ICV ara que Ada Colau ha dibuixat en l’horitzó la reedició d’un nou PSUC, 80 anys després de la seva creació. La seva candidatura ha recollit 365 avals –se’n necessitaven com a mínim 50– i serà l’única a les primàries. Sobre la taula, un munt d’interrogants: com s’ha d’articular aquest nou partit?, es repetirà la fusió de quatre sigles?, encaren els ecosocialistes una metamorfosi sense precedents? Troben que és massa d’hora per respondre a algunes preguntes, però tenen clar que seran l’última direcció que tindrà ICV tal com ara es coneix. Admeten que el nou subjecte polític ha de tendir a unificar la militància de les formacions amb les quals han confluït electoralment a través d’un procediment fet "de baix a dalt" i a tenir una sola estructura de direcció. Però no volen que això sigui incompatible a mantenir vives les sigles d’ICV.

"Serà un relleu tranquil, marca de la casa. Tots tres ja estem ara a la direcció del partit", explica David Cid (35 anys), que es postula amb la diputada Marta Ribas (40 anys) per assumir la coordinació nacional de la formació. D’entrada, pentinaran el territori per reunir-se amb les agrupacions locals i engrescar la militància de cara a un procés que serà complex. "Volem completar el procés de confluència i aportar el millor del nostre capital", defensa l’eurodiputat Ernest Urtasun (34 anys), que assumirà el paper de portaveu però amb atribucions polítiques.

Es tracta, en definitiva, d’arribar forts a l’hora de seure a la taula amb Barcelona en Comú –que vol liderar el procés–, Podem i EUiA. La sensació final del cicle electoral des de les europees és de "dinàmica guanyadora" malgrat el "sotrac" del 27-S. En tan sols dos mesos, la militància d’ICV va passar de rebre un cop dur després d’haver-se diluït a Catalunya Sí que es Pot sense gran èxit a les urnes –aleshores un 40% del consell nacional va votar en contra de repetir la confluència– a guanyar el 20-D a Catalunya de la mà d’En Comú Podem. "Vam tenir poc temps per llepar-nos les ferides", explica Ribas.

Aquest procés s’ha fet, però, després que els ecosocialistes assumissin que sols no eren capaços de fer el sorpassoa un PSC més debilitat que mai i que calia anar de bracet d’altres marques que cotitzen a l’alça, com Podem o la plataforma que lidera Colau, per trencar el seu sostre electoral. "Per a Camats i Herrera només tenim paraules d’agraïment", assegura Urtasun, conscient que els actuals líders del partit són joves i podrien haver volgut allargar el seu mandat en comptes de deixar pas. Ara toca, afegeix Ribas, arremangar-se tots plegats per reeditar l’esperit del PSUC en ple segle XXI i esdevenir un partit hegemònic d’esquerres "que doni respostes" a les necessitats ciutadanes. Els tres són joves i no admeten que s’atribueixi el monopoli de la nova política a forces que han nascut recentment, com Podem i Barcelona en Comú.

"Si els processos de confluència han funcionat tan bé és perquè ICV ja era un partit molt nou en les maneres de fer. Ens hem trobat els nous amb els novíssims", reivindica l’eurodiputat. Cid afegeix que la clau va ser haver "llegit bé" el moviment del 15-M i "deixar-se contaminar mútuament". La fórmula de sumar "experiència política" i "moviments socials" ha sigut, al seu judici, la clau de l’èxit.

Ara, però, el trident busca que ICV, justament, no mori d’èxit i entenen que la manera de fer-ho és a través de la "cooperació" entre formacions i no en la "competència" per veure qui aconsegueix més quota en el nou partit. Abans, però, cadascuna de les forces que han d’encarar la fusió tindran els seus processos interns, i l’assemblea d’ICV està fixada per al 8 i 9 d’abril. Inevitablement, estarà marcada pel que passi finalment en la governabilitat d’Espanya, on "no preveuen" que hi hagi un govern del PSOE amb Podem que no inclogui el referèndum de Catalunya. Ara, però, només miren els quilòmetres a fer. Al territori. Però també en la cursa per confluir sense perdre la identitat.