L'1-O DES D'ULLDECONA
Política 01/10/2017

La pinya infal·lible dels pobles de veritat

Descobrir els 'secretes' o comprovar com de transversal és el sobiranisme és molt fàcil a un poble

Joan Callarissa
4 min
La gent d'Ulledcona, unida a la porta de l'únic institut del poble, l'I.E.S. Manuel Sales i Ferré

UlldeconaA la mateixa sala on feia exàmens d’història d’Espanya, la Generalitat de Catalunya m’havia convocat ahir a un referèndum per canviar-la definitivament. Formava part de l’organització el professor que m’impartia l’assignatura a batxillerat. És el que té ser de poble: les mateixes cares complint funcions diverses.

Això que podria parèixer endogàmic resulta que és una gran sort per quan toca fer pinya. Allí tothom es coneix i això és ideal, per exemple, per detectar policies infiltrats. Els dos que al matí hi havia a Ulldecona es veien d’una hora lluny. No eren del poble i es deia que parlaven com al poble del costat. De l’altre costat de la 'frontera' amb el País Valencià: no eren allí per votar. Els van assenyalar una mica i, després del ridícul evident, van marxar.

També es comparteix allí un tipus d’humor. Per això tothom va riure quan al matí els Mossos van passar a fer el que els tocava i, en preguntar qui era el responsable d’allò per identificar-lo, un dels presents va contestar amb senzillesa: "Rajoy".

Ulldecona és un dels pobles amb menys renda per càpita de Catalunya, víctima recent del Castor i damnificat permanent de Renfe. Potser va ser tot això el que va portar tants falduts a les urnes: 1.919, només 1.116 menys que en les darreres eleccions al Parlament català, on es podia votar sense ser amenaçat. Això sí, votaven amb el cor dividit. Ho resumia bé Imma B.: "El regust és agredolç. Sentim molta alegria però també molta tristor en este dia tan esperat". Nati i Thierry, parella instal·lada a França -a Puylaurens, prop de Tolosa- des de fa quatre anys perquè Espanya 'no va bien', es mostraven convençuts que "Europa ja no podrà mirar més cap a una altra banda”. Potser ho pensen perquè a l’altra frontera, la francesa, els seus amics i coneguts “no poden entendre com aquí es pot arribar a impedir el vot i expressar opinions".

Expatriats mobilitzats

Però no eren ells els únics expatriats que havien viatjat fins allí per expressar la seva opinió per la democràtica via del sufragi. Manel G. explicava abans que s'obris l'únic punt de votació del poble, l'I.E.S. Manuel Sales i Ferré, que havia arribat "des de Londres a la una de la nit". Arquitecte de formació i instal·lat a la capital britànica, relatava amb un somriure: "Hi seré fins dijous. El dia que marxin els Piolins. Agafaré un avió a l'aeroport de Castelló". Si Carlos Fabra arriba a saber que entre els pocs usuaris de l'aeroport hi hauria independentistes, desconstruiria "'el aeropuerto del abuelo'", tal com el polític el va definir.

Com ell, havia volat fins a Catalunya Laia O.: "Vaig venir per festes i vaig decidir quedar-me fins al dia del referèndum. El dia 3 me'n torno a Zuric", la ciutat on viu des de fa gairebé nou anys i on treballa com a dissenyadora gràfica. "Seria meravellós tornar a una Catalunya independent", diu mentre fa plans per instal·lar-se de nou aquí. Com ella, el director de cinema Manel R., que s'ha organitzat per ser "aquí per votar i també per les setmanes de mobilització". Viu a Sarajevo, on explica que "tenen una idea del que passa aquí, però, com que la seva independència va ser traumàtica, els costa molt entendre que un procés independentista pugui ser no traumàtic".

De molt petits a molt grans

Expatriats i també gent del poble que sempre ha viscut allí tenien una marcada opinió sobre el que estava passant. Clara R. votava "especialment emocionada" amb la seva filla de poc més d'un any als braços. Josefa S., de 68 anys i una de les primeres a votar, deia que "mai havia pensat que Espanya fos una dictadura". La veterana Pepita G., de 89 anys, donava una lliçó de resiliència als presents anant a votar fent tot un esforç. "La nostra generació n'hem passat tantes... Hem vist tant. Tot calamitats", explicava agafada amb una mà del seu net i aferrada a un bastó amb l'altra. Potser per tot el que ha vist havia decidit anar-hi. Tot un exemple.

L'excusa de l'adoctrinament

Molt en positiu parlava de la jornada Pilar A., que va ser directora durant vint anys de l'institut que ahir era punt de votació. "L'institut sempre ha estat obert al poble, a la gent de pau i a la gent de bé. Aquí ho sap tothom. Totes les entitats", recordava abans d'admetre que s'havia quedat "admirada" en veure "la responsabilitat de la gent", que s'havia concentrat a la porta de l'institut en gran quantitat. "Venia de veure imatges horribles a la televisió i he vist aquí molta gent. Crec que aplicar la violència per fer por està tenint l'efecte contrari", advertia. En ser preguntada per la crítica sobre si a l'ensenyament públic s'adoctrina s'expressava amb claredat: "És una excusa". "Només hem transmès coneixements, tolerància i responsabilitats", concloïa.

Joves embarassades, ancians, mares, fills, funcionaris, autònoms, gent de tota classe i gent de totes les classes. La varietat va ser molta i els orígens polítics de tots els allí presents molt diversos. Els pobles, allà on tot se sap, són el millor lloc on comprovar que la Catalunya que vol decidir no està subjugada a cap doctrina que no sigui perseguir la dignitat democràtica ni és classificable socialment per res que no sigui la voluntat d'autoafirmació nacional.

stats