De policia nacional a independentista militant

BarcelonaCada dia, quan falten cinc minuts per a les nou del vespre, un grup de persones van a la presó de Lledoners per dir bona nit als presos polítics. Un dels que no fallen mai a la cita és el Nemesio Fuentes, un ex policia nacional nascut a Àvila que s’ha convertit en un independentista militant. “Sempre hi vaig amb la meva dona perquè som de Sant Joan de Vilatorrada i la presó la tenim als afores del poble”, explica Fuentes, que es va fer independentista el 2012 amb el cop de porta al pacte fiscal de Rajoy a Mas: “Ens tracten com si fóssim criats, som menyspreats pel govern central, i de mica en mica m’he anat fent independentista, no ha sigut d’un dia per l’altre”.

El seu cas, però, ha agafat volada perquè el seu fill gran ha difós una carta seva a Twitter que s’ha fet viral on denuncia el controvertit homenatge que el sindicat Jusapol vol fer el dissabte 29 de setembre a la plaça Sant Jaume als agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil que van participar en l’operació Copèrnic contra el referèndum, i que es va saldar amb gairebé un miler de ferits. L’expolicia, que va fer de voluntari l’1-O a l’IES Quercus, no es mossega la llengua davant la violència policial que es va viure en aquest col·legi de la localitat del Bages: “Jo el que vaig veure va ser un exèrcit de guàrdies civils armats i protegits fins a les dents que apallissaven qualsevol persona que fos a l’escola sense discriminació de sexe o edat i que no oposaven resistència. Que ara se’ls vulgui homenatjar és vergonyós”. De fet, els seus tres fills, que defensaven l’escola aquell dia, van ser agredits per la Guàrdia Civil, que hi va arribar a quarts de dues després de carregar abans a l’escola Joncadella del mateix municipi: “I simplement per exercir el seu dret a vot, que és la màxima expressió de la democràcia; esclar que cadascú la interpreta a la seva manera”, afegeix irònicament Fuentes.

“M’ha sortit de dins”

Tant li fa que algun excompany del cos o amic es pugui enfadar. “M’ha sortit de dins escriure aquesta carta i no m’importa el que diguin. Després de l’1 d’octubre ja vaig fer un comentari al Facebook en desacord amb un comunicat del SUP [Sindicat Unificat de la Policia] on defensaven que havien actuat amb proporcionalitat i exagents del cos del Bages em van contestar amb educació que no els havia agradat gens el que deia”.

Els càntics de “No estáis solos ” o “ A por ellos ” amb els agents que eren acomiadats quan marxaven de les casernes d’arreu de l’Estat per anar a Catalunya al setembre li sonen com una broma de mal gust pel pacifisme de l’independentisme català. També perquè ell va estar un mes destinat al País Basc quan era policia el 1979 i allà sí que corrien perill, diu. “Potser els catalans són més perillosos perquè van armats amb llaços grocs”, diu de broma l’ara activista. Fuentes va demanar ser destinat a Manresa quan va sortir de l’acadèmia de Madrid perquè en acabar l’escola se’n va anar amb el seu pare i el seu germà gran al Bages a tallar pins, i allà va conèixer la seva dona. “Abans era obligatori anar un mes al País Basc perquè hi faltaven agents, i allà quan sorties al carrer sempre ho feies en grup i mirant a tot arreu”, recorda Fuentes, que ho contraposa amb la situació de Catalunya: “He fet de policia 25 anys i mai he tingut por, ni a l’època de Terra Lliure, i per tant no entenc que els agents que van venir aquí hagin dit que se sentien amenaçats i que temien que els passés alguna cosa”.

Sigui com sigui, no es mostra partidari de prohibir l’homenatge als agents de l’1-O, tot i entendre el rebuig que genera entre la gent que va ser reprimida: “No podem prohibir l’acte, els demòcrates som nosaltres”. En qualsevol cas, deixa clar que si encara fos policia en actiu no hi assistiria: “Em faria vergonya recollir un premi per apallissar dones i avis. Si fos per salvar un nen que s’estava ofegant, encara, tot i que no m’agrada que et donin una medalla per la feina que es pressuposa que has de fer”. El problema de la policia, segons ell, és el corporativisme. “Si un s’equivoca, l’altre ho ha de poder criticar perquè s’assumeixin les conseqüències”, denuncia.

Els que assisteixin a l’acte, a parer seu, algun dia hauran d’explicar als seus fills i nets el motiu d’aquest reconeixement, que no és cap altre que “enfrontar-se a persones que tenien una papereta com a arma”. Una violència que segons Fuentes ha fet canviar la visió que molts nens tenien de la policia, que té la funció d’ajudar la gent: “Recordo que abans els nens quan veien un cotxe de la policia et demanaven de pujar-hi i engegar la sirena; se sentien segurs. Amb el que van veure l’1-O tot això es trenca”.

Ell ha trencat amb un Estat que va defensar durant dècades i que ja no considera seu. “Ja tinc 68 anys, tinc fills i nets i vull que visquin en un país diferent del que tenim ara, i Catalunya té potencial per estar a l’elit d’Europa”, diu Fuentes, que quan no és a la granja de conills on passa bona part del dia es dedica a participar en tots els actes que organitzen les entitats independentistes del poble: “Encartello, penjo llaços, els diumenges anem a la cantada que es fa davant de la presó de Lledoners... Faig tot el que calgui”. No deixa de ser un nou republicà que sempre ha sentit com a seva aquesta terra. “Jo em sento igual de català que la meva dona, mai m’han fet el buit i només puc dir coses bones de Catalunya”.

Això fa que li dolgui el discurs de fractura social que pregonen els partits constitucionalistes, especialment Ciutadans. “Quan Arrimadas diu que no vol que als seus familiars els demanin el passaport per entrar a Catalunya em poso les mans al cap, perquè si vas a Alemanya tampoc te’l demanen. El problema és que molta gent se la creu i l’únic que volen és que ens barallem. Jo em sento estrany a El Arenal, el poble on vaig néixer, però me l’estimo perquè és d’on soc i hi tinc part de la família”, afirma visiblement enfadat.

Sortir de l’armari

Fuentes admet que el seu cas no és freqüent i que no coneix cap ex policia nacional que ara sigui independentista. “Espero que el meu cas serveixi perquè més gent com jo surti de l’armari, però ho veig difícil, perquè la majoria del cos són de dretes, i als que eren progressistes com jo durant la Transició no els veig amb gaire ganes”, assegura rient. Ell ja ha travessat el Rubicó.