El 20-D posa en joc l’hegemonia del relat a Catalunya

El sobiranisme aspira a vigoritzar el procés mentre l’esquerra alternativa fa bandera del referèndum

Esmicolada com sembla la fórmula de l’alternança bipartidista -per primer cop des de la Transició la campanya tindrà quatre grans protagonistes-, la força que s’imposi el 20-D a Espanya ja sap que haurà de buscar pactes estables per governar a la Moncloa. A l’Estat, el PP arrenca la marató electoral com a favorit davant d’un PSOE desinflat com a alternativa, mentre que Ciutadans es postula com a àrbitre. Si a Espanya la gran incògnita és el càlcul de la governabilitat -tothom assumeix que la correlació de forces configurarà un Congrés ben diferent-, el resultat de la contesa electoral a Catalunya també tindrà conseqüències en l’ecosistema polític, avui condicionat pels resultats de la negociació sobiranista.

Més enllà de la contribució dels electors catalans per decidir el pròxim inquilí de la Moncloa, el 20-D hi ha en joc l’hegemonia del relat. Les eleccions generals poden aportar un renascut vigor al sobiranisme -castigat avui per l’enrevessat diàleg entre Junts pel Sí i la CUP-, eixamplar el recorregut d’una tercera via -la reclamació d’un referèndum ara és cosa de l’esquerra alternativa- o consolidar l’auge de Ciutadans, l’expressió més sòlida de l’unionisme al Parlament.

Va ser precisament el resultat de Ciutadans a les eleccions catalanes el que va acabar d’empènyer Ada Colau a implicar-se en les generals. Desapareguda durant les plebiscitàries -incòmoda per un debat polaritzat per la independència i aliena a una coalició que no sentia com a pròpia-, l’alcaldessa va constatar la nit del 27-S que el resultat del partit d’Albert Rivera era la principal amenaça al canvi que representava el seu projecte, perquè veia en Ciutadans el potencial aliat de la dreta per continuar al poder i el fre a la transformació sorgida des del municipalisme. Els resultats d’aquella nit -que Colau va viure a casa seva amb el nucli dur de Barcelona en Comú- van fer revifar l’experiment exitós d’aquella fórmula, avui convertit en la marca En Comú Podem. Amb els mateixos actors, però bastint una candidatura d’obediència catalana, la candidatura espera obtenir grup parlamentari propi al Congrés. Només amb la implicació de Colau i un context electoral més favorable, les enquestes ja apunten que la confluència avalada per l’alcaldessa està més a prop d’obtenir un bon resultat que de repetir la patacada de Catalunya Sí que es Pot. De fet, el baròmetre del CIS de dijous ha constatat que el capital electoral de Colau -que tanca la llista d’En Comú Podem- continua intacte. Des que va presentar-se als comicis municipals, condiciona totes les cites electorals, ja sigui per la seva compareixença o per la seva absència.

En Comú Podem ha agafat la bandera de la tercera via. La defensa del dret a decidir és ara patrimoni de l’esquerra alternativa pel viratge del PSC cap a postulats unionistes -en l’imaginari de Carme Chacón no hi ha la consulta, fins al punt que ahir instava Artur Mas a “retornar al respecte per la democràcia”-, pel trànsit de CDC a l’independentisme i per la conversió d’Unió en una força insignificant, sense múscul demoscòpic. La reclamació d’un referèndum vinculant és un dels principals compromisos adquirits per Pablo Iglesias. El líder de Podem va reivindicar ahir enèrgicament, des de Cadis, el dret a decidir dels catalans. La candidatura en farà bandera tota la campanya, a més de subratllar la priorització de l’agenda social. Per a Podem, les aliances perifèriques són ara la seva principal força. L’acord amb Colau a Catalunya, la societat teixida amb Compromís al País Valencià i l’entesa amb En Marea a Galícia és ara mateix la xarxa que sustenta Iglesias.

El lideratge del sobiranisme

De la mateixa manera que Podem identifica Ciutadans com un canvi únicament cosmètic -Iglesias sempre ha definit l’auge de Rivera com una operació gatopardiana -, el sobiranisme també mira de reüll la força emergent de l’unionisme per mobilitzar el seu electorat. Tots veuen en Rivera el potencial aliat de l’statu quo espanyol, que s’ha escarrassat a negar el referèndum. Assenyalat l’adversari electoral a casa, ERC i Democràcia i Llibertat busquen per separat -però amb el fair play que obliga la coalició al Parlament- assumir el lideratge del sobiranisme. Els republicans aspiren a aprofitar l’absència de la CUP per esgarrapar el coixí de vots d’esquerres que van quedar pel camí el 27-S arran del pacte amb Convergència. ERC es postula com la millor marca per defensar el mandat democràtic sorgit de les plebiscitàries i farà que Oriol Junqueras tingui presència a la caravana electoral per recollir el màxim de suports. Tal com farà Colau amb Xavier Domènech, Junqueras tutelarà la campanya del seu cap de llista, Gabriel Rufián.

La nova marca electoral de CDC també pugna pel pastís: es declara hereva de l’esperit de Junts pel Sí i pretén ser la “garantia” que el procés avançarà pel “tronc central” del país, com ahir destacava el seu candidat, Francesc Homs. Del resultat d’Homs se’n deduirà la fortalesa del lideratge de Mas en un moment de turbulències negociadores a Catalunya. La campanya arriba en ple diàleg per desencallar la investidura i formar govern. La proposta de Junts pel Sí d’un pla de xoc detallat en 20 mesures socials -que fa que la CUP vegi les negociacions en “fase resolutiva”- sembla haver trobat l’escletxa per reconduir la relació, després d’una setmana marcada per l’escalada de retrets. Un eventual pacte al Parlament pot tenir conseqüències en el comportament de l’electorat independentista i condicionar les estratègies.

Qui sembla que dóna per perduda la batalla electoral a Catalunya és el PP. A diferència del PSOE, que ahir va passejar Pedro Sánchez per Barcelona, on va assegurar que el primer que farà si arriba a la Moncloa és llegir-se les 23 peticions que Mas va lliurar a Rajoy en el seu últim contacte. Mentre els socialistes branden una reforma constitucional amb poca concreció i fan un pols a Ciutadans per esgarrapar vots a l’àrea metropolitana de Barcelona, el PP ha desistit de liderar l’unionisme a Catalunya. Mariano Rajoy només trepitjarà territori català un dia en les dues pròximes setmanes, senyal inequívoc de la resignació popular. Escorat a la perifèria del debat polític català, el PP fa temps que ja no pot comptar ni amb la seva tradicional bossa de vots catalans.

Més continguts de