El president de la taula

Pere Aragonès sembla plenament imbuït del paper històric que li ha tocat jugar: el del president que ha d’explorar, almenys durant els pròxims dos anys, la via del diàleg i la negociació amb el govern espanyol. Ell és el president de la taula. Si la taula naufraga, ell n’assumirà el cost. Per això demana una oportunitat, una mena d’alto el foc als seus propis socis (Junts i la CUP) perquè, a falta d’una alternativa clara, li deixin provar-ho.

Aragonès, però, sap que això no passarà. Ni Junts ni la CUP deixaran d’aprofitar la taula per marcar perfil i desgastar els republicans. Però, al contrari del que es podria pensar, aquesta situació no té per què empitjorar la situació d’ERC a la taula. Per què? Doncs perquè el PSOE ha d’entendre que si Aragonès fracassa qui en sortirà reforçat serà, d’una banda, la dreta espanyolista, i de l’altra, l’independentisme més abrandat.

L’esquema funciona segons el clàssic poli bo i poli dolent. I, com ha passat altres vegades amb el Procés, la improvisació pot donar lloc a escenaris no especialment negatius.