Els primers 851 catalans que van votar electrònicament en unes eleccions

BarcelonaA les 9 del matí del 19 de novembre del 1995 es van obrir els col·legis electorals catalans, tal com marca la normativa, i els votants més matiners van poder començar a dipositar les seves paperetes a les urnes. Es triava si Jordi Pujol mantenia o no la majoria absoluta -ininterrompuda des del 1984- o bé l’oposició l’obligava a haver d’arribar a pactes per governar. Però hi havia una altra qüestió que captava l’interès del llavors responsable dels processos electorals de la Generalitat, Aldo d’Ambrosio: per primera vegada a Catalunya i a l’Estat, en aquelles eleccions es faria servir el revolucionari vot electrònic. Un sistema que, tot i l’evolució vertiginosa de les noves tecnologies, vint-i-cinc anys després continua sent simplement una anècdota. Almenys pel que fa a les autonòmiques (i a les generals, europees i municipals).

Les persones que van votar aquell dia en dos col·legis electorals, un a Anglès (Selva) i l’altre a l’Eixample barceloní, fent servir una targeta electrònica van ser 851. El sistema era ben senzill: després d’ensenyar el DNI, el president de la mesa entregava la targeta a l’elector -sense cap element que el pogués identificar- i aquest es dirigia a una cabina aïllada on la introduïa en la màquina de votació. Selecció d’idioma i elecció de candidatura amb un llapis òptic -també podia optar pel vot en blanc- abans de confirmar el procediment, retirar la targeta i dirigir-se de nou a la mesa per dipositar el vot -la targeta electrònica- en una urna especial. Els resultats, evidentment, no eren vàlids i es tractava simplement d’un simulacre per estudiar aquesta tecnologia. CiU, amb 304 vots electrònics a Anglès i 151 a l’Eixample, va guanyar la prova pilot, en què va participar un 65% del cens, pel 77% que ho va fer pel sistema tradicional.

Sense l’evolució esperada

El 2003, Catalunya va tornar a ser la seu d’unes noves proves de vot electrònic, algunes, com les del 1995, presencials als col·legis, però d’altres de forma remota per internet amb electors de Mèxic, Argentina, els Estats Units, Xile i Bèlgica.

Precisament les dificultats per votar dels catalans residents a l’estranger van portar tretze anys després a la primera llei de vot electrònic plantejada des de l’administració. La conselleria de Governació, que encapçalava Meritxell Borràs, va presentar al Parlament un text que mai es va arribar a aprovar perquè va decaure la legislatura (es va recuperar també sense èxit el 2018). “En les eleccions del 2015 vam constatar les enormes dificultats per votar dels catalans a l’estranger”, recorda en conversa amb l’ARA Francesc Esteve, aleshores secretari general de la conselleria. Van votar 14.000 persones, tot i que 21.000 havien sol·licitat la documentació per fer-ho. Els problemes en l’enviament del material -en molts casos no arribava o arribava fora de termini- es pretenien suplir amb el vot telemàtic. Fins i tot s’havien arribat a fer els càlculs econòmics del que costaria: entre 265.000 euros en tres mesos si es contractava fora de l’administració i 2,3 milions en quatre anys si es creava una plataforma gestionada internament (que també cobriria les consultes populars).

El problema afegit d’una llei d’aquest tipus és que necessita una majoria reforçada de dos terços, i ni així està clar que en paral·lel no calgués una reforma de la llei electoral estatal. A més, hi ha qui critica la fiabilitat del vot electrònic. “Els sistemes són molt segurs, homologables a qualsevol altre sistema tecnològic”, assegura Josep Maria Reniu, doctor en ciència política de la Universitat de Barcelona (UB) i expert en la matèria. Ell atribueix a “la manca de voluntat política” que el 2020 a Catalunya i a Espanya encara no es pugui fer el que sí que es fa en alguns processos electorals a França, Noruega, Suïssa, els Estats Units, Veneçuela, Estònia... Sense anar tan lluny, en diverses universitats catalanes ja s’escullen així els rectors. També les cambres de comerç, els sindicats i fins i tot els partits polítics trien els seus candidats de forma telemàtica.

Fins ara, però, “el cost d’oportunitat era massa elevat”, reconeix Reniu, que sempre parla d’una introducció “progressiva” del sistema. Un dels principals valor afegits del vot electrònic és la facilitat del recompte, però no és gaire més complicat en el sistema electoral català, amb llistes tancades i un sobre per papereta. “Això canvia en un context de pandèmia”, opina, ja que el vot remot permetria resoldre d’una tacada molts dels problemes amb què el Govern es trobarà el 14-F.