El nou protocol d’unitat entre el PSC i el PSOE porta tres anys al calaix

Barcelona“Aquest document quedarà en un calaix durant trenta anys més”. L’afirmació la feia un alt càrrec del PSC ara just fa tres anys, poc després que els socialistes catalans i el PSOE firmessin una actualització del protocol d’unitat que uneix els dos partits des del 1978. El nou escrit, amb noves condicions amb què Ferraz lligava curt els de Miquel Iceta, tancava una de les pitjors crisis entre les dues formacions, després que l’octubre del 2016 el PSC hagués desobeït el comitè federal del PSOE votant en contra de la investidura de Mariano Rajoy. Acceptar aquell nou protocol va ser la manera del PSC de poder votar a les primàries del seu partit germà -d’on alguns barons territorials apostaven per excloure’l- que van donar la victòria a Pedro Sánchez, amb un suport del 82% de la militància a Catalunya. El retorn del madrileny a la secretaria general del PSOE -havia estat defenestrat pel no a Rajoy- va permetre que el PSC esquivés (i encara esquivi ara) les noves exigències de la relació. Els d’Iceta, això sí, han supeditat en tot moment la seva estratègia a la de Sánchez.

Va ser el 6 de març del 2017 quan les direccions del PSOE i el PSC van validar el text que els catalans havien signat amb la gestora a Ferraz, encapçalada per Javier Fernández. L’endemà el socialista asturià ratificava l’acord amb Iceta. “Jo vull més PSOE a Catalunya”, assegurava llavors el primer secretari. I així va ser, almenys sobre el paper. Malgrat que el nou protocol enterrava la voluntat d’alguns socialistes a l’Estat de trencar amb el PSC, sí que va obligar el partit català a tenir més disciplina: per evitar un nou enfrontament, el comitè federal és des de llavors “l’únic àmbit de decisió” sobre la investidura a l’Estat; el PSOE és qui decideix les posicions dels dos partits de “naturalesa o rellevància constitucional” i, abans d’establir “acords de governabilitat [...], coalicions, pactes i aliances electorals” a Catalunya, cal buscar el consens a Madrid.

El PSC va córrer a defensar l’actualització del protocol, assegurant que no li feia perdre “sobirania” -malgrat que la paraula, reivindicada al text del 1978, no es va incloure en aquesta nova versió-, i de portes endins diversos càrrecs es mostraven convençuts que no hi hauria cap canvi substancial en la relació amb el PSOE. “Calia escenificar alguna modificació que, a priori, els faci veure que ens tenen més controlats”, afirmava un càrrec. Tres anys després, les opinions es mantenen: “Després de la nostra indisciplina, calia justificar d’alguna manera el retorn a la normalitat, però el protocol ni el mirem”, apunta una veu al partit. Els fets li donen la raó. Els d’Iceta han mantingut posicions que fereixen susceptibilitats a Madrid, com la reivindicació de Catalunya com a nació, no han consensuat els seus pactes i aliances -ni tan sols el de la Diputació de Barcelona amb JxCat, que podia incomodar el PSOE- i la comissió bilateral entre les dues formacions, creada el 2013 i que el nou document tornava a impulsar, no s’ha tornar a reunir.

Això no ha impedit, però, que els dos partits hagin anat a l’una. Iceta manté fil directe amb Sánchez, i el discurs del PSC s’ha alineat sense fissures amb el del PSOE. “Ens hem sotmès plenament a l’estratègia del Pedro”, admeten fonts del partit. “Mentre Sánchez era a l’oposició encara hem pogut marcar una mica el nostre perfil, però ara tothom té clar que qui mana és el president del govern [espanyol] i que hem de fer el que puguem perquè li vagi bé”, afirmen altres fonts. Remar en la mateixa direcció que el socialisme espanyol no és un problema quan, com ara, Sánchez adopta l’estratègia del diàleg d’Iceta per resoldre el conflicte amb Catalunya -el líder del PSC ho qualificava dissabte de “victòria política”-, encara que sigui per aconseguir el suport de l’independentisme al Congrés.

Durant aquest temps, però, i sobretot durant les campanyes electorals, també hi ha hagut moments d’incomoditat. L’enduriment del to amb l’independentisme en les últimes generals, el veto a la interlocució amb el president Quim Torra o les amenaces amb el 155 van forçar el PSC a adoptar un discurs que -si bé podia beneficiar-lo en la competició amb Cs- no era el propi. “Només hem de traduir al català el que diu el PSOE”, afirmava un dirigent a les últimes generals. El consol ha sigut l’efecte Sánchez en els resultats a Catalunya. “Si hem perdut sobirania també és perquè l’hem cedit. Estàvem morts i el Pedro ens ha donat la vida”, reconeix un càrrec del partit. I, en vista del fort creixement que les enquestes auguren al PSC a les pròximes eleccions, ell mateix ironitza: “El nostre candidat a les autonòmiques es diu Pedro Sánchez Pérez-Castejón”.

Malgrat que l’actualització del protocol com a tal no hagi afectat la relació amb el PSOE, de fet diverses fonts admeten que el context ha portat igualment a una pèrdua d’autonomia política. En certa manera, però, la majoria consideren que l’alineació actual no dista tant de la que sempre hi ha hagut amb el socialisme espanyol. “Diem que som un partit diferent, però en la pràctica ens comportem com el mateix”, diu una de les veus consultades. “Al final, ¿què ens diferencia d’una federació? ¿Que tenim un NIF diferent?”, es pregunta una altra. Encara ressonen les paraules que l’alcalde de Cornellà de Llobregat, Antonio Balmón, va cridar el mateix març del 2017 en un acte de suport a la candidatura de Susana Díaz a les primàries que va guanyar Sánchez: “El PSOE és el PSC i el PSC és el PSOE”. Amb protocol o sense.