El jutge ens mira
Un dia al judici davant l’home a qui escarneixo, amb sorpresa inclosa
MadridQuan exercia de periodista, ja ha plogut i força, les ressaques electorals em duraven dies durant els quals m’era difícil entendre la indiferència que aquells resultats generaven en alguns dels meus coneguts. No sabia si és que la cosa no els afectava o que jo portava una sobredosi d’informació política de moltes setmanes parlant només del mateix.
Aquest dilluns de ressaca electoral soc jo el que tinc un sentiment semblant a aquella indiferència, probablement perquè aquest últim dilluns d’abril tinc una cita molt més important i transcendent que els formatgets televisius de diumenge a la nit: colar-me, en el bon sentit, al Tribunal Suprem, al judici del Procés, veure sense vidres les dues dones i els set homes sobre els quals pesen peticions d’anys de presó, seure als bancs vellutats destinats al públic i que a través de la televisió es distingeixen darrere els bancs dels acusats, posar-li cara a Don Paco i, finalment, veure des d’una distància més que prudencial el jutge més important, ara mateix, de l’Estat. L’home en qui em reencarno alguns dijous al Polònia des que va començar el judici i que quan deixa anar el seu ja famós “Vamos a ver… ”tothom sap que després vindrà una estirada d’orelles. Aquest“ Vamos a ver… ”que conté implícit un “Et conec herbeta…”, o un “Per aquí no me la fotràs”.
Quan entro a la sala ja hi són tots, acusats, defenses, acusació i magistrats, com quan en alguns muntatges teatrals els actors ja són a l’escenari mentre el públic busca el seu seient. En un recés de mig matí, se m’acosta un dels advocats de la defensa. El saludo com si veiés un personatge televisiu, probablement per les estones que l’he vist aquests dies des de casa. I ho deixa anar: “¿Ja saps que el Marchena ha vist molts dels seus gags del Polònia i que es pixa de riure?” No em veig amb cor de fer-l’hi repetir, tot i que tinc la sensació que el que acabo de sentir no pot ser real. Si ho he entès bé, l’home que presideix el judici i que té a les mans el futur immediat de nou persones amb les quals empatitzo s’ho passa bé veient els gags en què l’escarneixo. Una contradicció tan gran no l’havia vist mai. Però l’advocat encara no havia acabat, i afegeix que, a més, li agrada molt la meva interpretació.
Intento fer cara de normalitat sabent que, en aquell precís instant, la meva cara és tot menys normal. Faig veure que tot això no ha passat però és difícil perquè durant el recés m’ho confirmen un parell de periodistes catalans que cobreixen el judici i encara un grup d’advocats amb qui em trobo.
La credencial que penja del meu jersei és de “familiar”. Això vol dir que tindré accés a la sala on els nou presos ja han dinat i esperen la represa del judici. I allà me’ls trobo, a tots nou. Sense el puto vidre. Els puc abraçar un per un, els masego amb ganes i comentem els resultats electorals. Tots em diuen que ho van seguir per televisió des de la cel·la, cadascú a la seva perquè a aquella hora ja tornen a estar tancats. “Nosaltres vam estar juntes fins a un quart de nou i després ja ens van separar”, explica la Dolors Bassa. “Vaig respirar quan vaig veure que l’extrema dreta no sumava”, afegeix Carme Forcadell. “Jo vaig estar fent zàping entre La 1 i La Sexta. I una mica de la SER”, diu Oriol Junqueras. Li demano si està content pel resultat: “Collons, noi, tu diràs! Ja era hora, cagonlaputa!”
Amb Bárcenas i Rato
M’acosto a Jordi Cuixart, a qui felicito per la bona nova, i el que m’explica de la seva jornada electoral no té preu. “Vaig passar la tarda rebent classes de piano que imparteix un reclús i, no t’ho perdis, darrere meu tenia el Bárcenas i el Rato!” Jordi Turull s’afegeix a la conversa: “Vaig estar mirant La 1fins que es va arribar al 45% escrutat. Quan vaig veure que la dreta no sumava em vaig permetre el gust d’acabar la nit veient 13 TV”. El perico d’en Turull fent com el culer que quan eliminen el Reial Madrid posa El Chiringuito del Pedrerol. Trobo el Raül Romeva més catxes que mai i el Jordi Sànchez que reparteix ànims com si els papers estiguessin canviats.
Mitja hora més tard, quan torno a entrar a la sala, ja estan tots asseguts als seus llocs, però ara les mirades que ens creuem no són les mateixes. Encara no sé si aquesta setmana tindré Marchena al Polònia, però en qualsevol cas intento no perdre’m cap dels detalls que puc percebre en la distància. També m’han dit que em vol conèixer, però considero que no és el moment. S’acaba la jornada i sento el seu característic “ Desalojen la sala ”. M’he quedat sense posar-li cara al Paco.
