20/08/2021

Quina és l'alternativa a la taula de diàleg?

3 min
Torra i Borràs, aquest dimecres a Prada

BarcelonaLa famosa taula de diàleg (recordem que no s'ha reunit en més d'un any) pactada entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez s’ha convertit en el gran MacGuffin de la política catalana. Un element que fa avançar la trama però del qual ningú sap ben bé res. Bé, una cosa sí que se sap: la taula de diàleg és una arma que serveix per desgastar l’adversari i, alhora, el salvavides que permet als diferents actors guanyar temps. D’una manera o altra, a tothom li va bé. Vegem-ho.

L’aposta d’ERC per la taula és la que sembla més sincera: com que la via unilateral és impracticable per la correlació de forces, el diàleg permet guanyar suports interns (eixamplar la base) i externs (la comunitat internacional). Cal subratllar que per a ERC la taula no és tant per negociar la independència (tant de bo, pensen), sinó una eina estratègica per millorar la mateixa posició en el pols amb l’Estat a mitjà i llarg termini. Ni el més optimista entre els republicans confia que es pugui pactar un referèndum d’autodeterminació amb el PSOE. Sobre l’amnistia potser hi ha més esperances, però molt limitades.

Per la seva banda, el PSOE hi ha accedit per pura necessitat i la mantindrà viva mentre depengui dels vots d’ERC al Congrés. Sánchez espera, almenys fins a les eleccions, trobar la manera perquè el diàleg amb la Generalitat no el penalitzi a la resta de l’Estat i alhora poder aprovar els seus grans projectes amb els vots independentistes.

Per a JxCat, la taula de diàleg li serveix per marcar diferències amb ERC i, alhora, tenir dos anys de marge per reorganitzar-se i consolidar-se com a partit. La posició dels puigdemontistes és ambivalent, perquè si bé d’una banda es mostren escèptics, de l’altra no renuncien a ser-hi presents. I en canvi van ser ells, quan ostentaven la presidència de la Generalitat en la figura de Quim Torra, els que la van liderar.

El seu camí és el de la profecia autocomplerta: d’aquí dos anys, quan no hi hagi acord per a un referèndum, diran que ells ja ho van dir. Ara bé, mentre que per a Jordi Sànchez el distanciament amb la taula de diàleg és pura tàctica política, dins de l’univers de JxCat s’està configurant un nucli al voltant de l’eix Borràs-Torra en què l’oposició al diàleg és ja estratègic, total. En aquest sentit, Torra és el que parla amb més claredat (no és militant de JxCat), i això el fa xocar a voltes amb la línia oficial (Borràs sempre és més curosa amb el llenguatge).

La via Torra

Però quina seria l’alternativa? Tot i que no ha sigut explicitada, hem de pensar que si Torra fos el líder de JxCat s’adoptaria una postura de no col·laboració amb el govern espanyol, de rebutjar pactes amb forces no independentistes i de desobediències puntuals. Es renunciaria, potser, a guanys concrets (en la negociació de pressupostos, per exemple) i s’assumiria el risc d’un govern de PP i Vox a Madrid.

Una de les grans incògnites del futur curs polític és si aquest eix torrista-borrasista guanyarà pes dins de JxCat i s’acabarà imposant al pragmatisme de Jordi Sànchez (representat en la figura de Jaume Giró). I la CUP? Els cupaires hi coincideixen en part (per exemple en la idea de desgastar ERC), però estan a anys llum en l’àmbit socioeconòmic i no renuncien a aliances puntuals amb sectors anticapitalistes de la resta de l'Estat.

SUBDIRECTOR
stats