Publicitat
Publicitat

El realisme no és màgic

No ha estat la nit que l’independentisme havia somiat. La ressaca serà curta perquè ni tan sols hi havia beguda

Al passeig de Lluís Companys tot de gent que sembla que ens coneguem. Passem els dits per les pantalles com qui frega una llàntia màgica, els uns per mirar de saber alguna cosa, els altres com si volguessin que se’ns concedís un desig. Ocupem el nom del president amb què amenacen Puigdemont, davant dels tribunals.

Ens movem i freguem braços i cames, bosses, tot és físic. Com a ciutadans només hem pogut portar els nostres cossos. L’1-O vam fer el mateix, només ens teníem a nosaltres. Va ser la demostració que tants anys d’autonomia no havien servit per gaire res, l’Estat podia anul·lar la nostra policia i ens podia pegar tant com volgués amb el vistiplau de gairebé tothom. Una mica de pena dels articulistes nostrats i para de comptar.

La gent espera. És difícil no traslladar a la política la resta d’actituds de la vida contemporània, la lleugeresa i la impaciència. El discurs comença una hora tard, una hora que passa com un sospir, en comunitat. Hi ha un aire de família, sembla que ens coneguem, que ens sapiguem els punts forts i els punts febles, el nivell d’energia que ens queda avui, el que tindrem demà.

L’independentisme s’ha tornat estratègic. Tan estratègic que diria que sap entendre que la festa es pot suspendre per causes de força major. Puigdemont ha declarat la independència i l’ha deixada sense efectes. Sembla que l’independentisme entengui millor les seves febleses i que finalment accepti que només aconseguirà els objectius amb intel·ligència. El xoc frontal amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil i les seves formes de continuïtat en la ultradreta l’ha fet tocar de peus a terra i l’ha fet adonar que l’Estat pot aguantar molt més que no pas la Generalitat, que pot aguantar el seu propi horror perquè té por d’un altre horror pitjor: perdre Catalunya. Europa ens mira, però de mirades no en viurem. Puigdemont ho sap, i sap que el sistema de partits que el sustenta té febleses que l’Estat no dubtarà a explotar. Escric aquesta crònica, no és broma, en un centre cultural, al costat de dos policies nacionals.

Puigdemont ha declarat la independència. Ho ha verbalitzat i ha explicitat la voluntat de diàleg, allò que els poders internacionals li han demanat, i ara toca moure fitxa a Espanya. L’aprenentatge de la decepció és un procés poc agradable perquè ens avalua. La nit no ha estat de xampany, però és que en un procés d’independència hi ha moltes més nits de cafè o de til·la que dies de vi i roses.

Ha declarat la independència i ho tenen molt malament per aplicar el 155. És una estratègia arriscadíssima, tal vegada l’única possible perquè de bona no n’hi havia cap. La gent que sopa amb mi està emprenyada però... Emprenyada, però. Puigdemont sabia que si tirava pel dret hi hauria moltes més garrotades, i sembla que tothom hi posi aquella fe tan necessària com perillosa en un país que té molta gent a favor però que té tant i tan poc com la gent. Decepció i compromís, no tenim res més.

A punt de tancar aquesta crònica, a les 21.35 h, Rajoy diu que considera declarada la independència. Ara ja només ens falta que negociï, i els termes no poden ser els habituals. El silenci, el 155 o el processisme han de valer una proclamació d’independència.

RE

Més continguts de

RE
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT