El rostre de la pau

Els líders que fan la pau són aquells que obtenen prou legitimitat moral per estendre la mà a l'adversari. En aquest camí de ressonàncies sud-africanes està immers Arnaldo Otegi des que va fracassar en el seu primer intent de fer callar les armes d'ETA amb Lizarra. D'aquella experiència en va treure dues conclusions: la primera és que la branca política havia d'imposar-se a la militar i la segona que el procés havia d'estar blindat davant les interferències d'un Estat poc o gens interessat a assumir un escenari on es pugui plantejar sense hipoteques el debat de l'autodeterminació. Curiosament, és l'Estat qui més està contribuint a engrandir la figura d'Otegi amb el seu empresonament. Des del seu retir forçat a Logronyo, el líder de l'esquerra abertzale s'ha permès tant renegar de la via armada com solidaritzar-se amb un pres d'ETA en vaga de fam, aconseguint aquell difícil equilibri que el converteix de passada en un candidat imbatible a les urnes. I serà, gràcies a Espanya, el rostre de la pau.