Un tauler de joc digne de Kafka
Tant el PSOE com el PP i Cs aspiren a presidir la Junta
SevillaLa situació a l’Andalusia política és digna de Kafka. Susana Díaz (PSOE, 33 escons) vol ser presidenta. Juan Manuel Moreno (PP, 26 escons) vol ser president. I fins i tot Juan Marín (Ciutadans, 21 escons) vol ser president. Amb el llindar de la majoria absoluta situat en els 55 seients, cap dels tres podrà ser-ho sense el concurs dels altres o l’entrada en joc de tercers (Podem, 17 escons, i Vox, 12). Quines opcions s’obren en les pròximes setmanes?
Díaz està a la corda fluixa. En el seu haver hi ha la pitjor gestió del millor corró -el socialisme andalús-, imbatible fins avui. Des de Ferraz li assenyalen subtilment la porta de sortida, però ella va deixar clar ahir que no preveu la dimissió. “Hem entès el missatge i en prenem nota”, va dir, intentant tancar la qüestió. El problema no és més petit a la pràctica. L’encara presidenta deixa anar l’excusa de Vox per aspirar a una coalició, com a mínim, complexa. Podrien acompanyar-la, en principi, només dues formacions. Endavant Andalusia, la marca de Podem i IU a la comunitat, i Ciutadans, últim soci conegut i últim soci abrasat. Escull: ningú assenyat s’imagina liles i taronges compartint objectius, encara que hi hagi l’opció d’un executiu de centre -el PSOE i Cs es queden a un escó de la majoria absoluta- amb suports negociats de Podem.
La ment de Moreno està més clara. El malagueny gairebé no dissimulava diumenge a la nit la seva cara de president potencial, una circumstància que respon a la certesa d’una suma clara: el PP i Ciutadans (47 escons) amb la incògnita del suport de Vox des de dins o des de fora i un missatge diàfan: a la dreta no l’espanten les dretes, tal com demostra paral·lelament Pablo Casado.
La tercera operació és la més difícil de concebre, tot i que en política mai res sigui impossible. Marín vol convertir els seus 660.000 vots en un miracle transversal en què socialistes i populars facin un pas enrere per facilitar el seu adveniment. La lògica utilitzada és discutible: si els dos partits més votats han perdut vots, el normal és que sigui l’ascendent tercer qui li tregui a l’autonomia les castanyes del foc.
¿Hi ha marge per a alguna sortida addicional? Havent-hi en joc tant poder (l’aparell de la Junta és immens), sí: que ningú descarti del tot la figura del transfuguisme. Desallotjar la casa socialista després de quatre dècades no resultarà senzill.
La supervisió de Madrid
Sigui quina sigui la combinació guanyadora, però, quedarà sotmesa a l’ull de Madrid. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias parteixen amb un sensible desavantatge. Les seves veus pesaran poc en el que decideixin Susana Díaz i Teresa Rodríguez, dirigents amb les quals han sigut antagònics en el passat. Albert Rivera, en canvi, aprofitarà la naturalesa sucursalista de la seva marca andalusa per adaptar-se el tauler al seu gust. Una oportunitat i un risc alhora, ja que sembla que per fi Ciutadans ha de decidir què serà de gran: una força irremeiablement connectada a la dreta i a la dreta de la dreta o qui sosté unes sigles, PSOE-A, que necessiten una catarsi d’urgència. Una catarsi que podria ser, per què no, una rebel·lió interna perquè Díaz marxi i faciliti així la governabilitat.
