El tercer home clau en la conformació del govern socialista
Tornar a tirar els daus el 10-N
Madrid¿El relat bipolar al voltant de l'aparentment impossible investidura a l’Estat és suficient per explicar el que ha passat a Espanya a partir dels resultats generals del 28 d’abril?
Per relat bipolar s’entén la descripció de les conductes de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, que van conduir al fracàs en la sessió del 25 de juliol i que, pel que sembla, abocaran a un nou bloqueig en la del 23 de setembre. Aquesta és la data límit per aconseguir la investidura i evitar la convocatòria d’eleccions el 10 de novembre.
El pecat original és en els resultats de les eleccions del 28 d’abril i també en les del 26 de maig. Aquells resultats van permetre que el PSOE avancés, però no que deixés enrere la dependència de la coalició de les forces que, gràcies a la moció de censura, van tombar l’1 de juny del 2018 el govern de Mariano Rajoy.
El relat bipolar Sánchez-Iglesias esbiaixa, precisament, un dels punts essencials. Oculta el que podríem anomenar el 'tercer home': Oriol Junqueras. O el que és el mateix, l’abstenció d’Esquerra per facilitar la investidura de Sánchez.
El 21 de maig el nostre tercer home entrava en escena protagonitzant una de les imatges més impactants de la jornada. Junqueras, que havia sortit de la presó per acudir a la sessió de constitució de les Corts, va pujar cap a la bancada blava on seia, al costat del passadís, Pedro Sánchez. Quan va veure Junqueras davant seu, Sánchez va deixar de parlar per telèfon i li va preguntar: “Com estàs?” El líder d’ERC va apuntar: “Hem de parlar”, i va demanar a Sánchez si li incomodava que el saludés a l’hemicicle, davant de tothom. “No et preocupis”, va replicar el líder socialista, que va prendre la iniciativa i va donar-li la mà davant la mirada de la vicepresidenta Carmen Calvo.
A partir d’aquell moment, Gabriel Rufián ha intentat convertir-se en l’administrador de la investidura de Pedro Sánchez. I fins avui. La diferència és que, durant la moció de censura, Sánchez no va vetar les forces que podien formar la coalició de voluntaris contra Rajoy –en què va participar Esquerra–. Ara, però, és diferent.
Va ser precisament ERC la que va prémer el gallet de la convocatòria de les eleccions del 28 d’abril presentant l’esmena a la totalitat dels pressupostos el 5 de febrer del 2019. Iván Redondo, director de gabinet de la Moncloa, va agafar al vol aquell pas, ja que es conjurava des del desembre del 2018 per convocar eleccions andaluses i fer-les coincidir amb les generals del març del 2019. Esquerra li havia donat l’excusa perfecta de cara a les generals.
La raó fonamental que explica la reticència actual de Sánchez cap a ERC és una bomba d’efecte retardat. La clau: el Tribunal Suprem té previst fer pública la sentència del Procés la primera quinzena d’octubre. Això provocarà un sacseig en la societat catalana i els partits independentistes, un col·lectiu del qual Sánchez pretén estar com més lluny millor.
Quin sentit tindria, doncs, tirar endavant la investidura si, un mes més tard, patinarien els pressupostos? Es tornarien a prorrogar els comptes de Cristóbal Montoro, que es convertiria en un dels ministres d’Hisenda més cèlebres de la història política espanyola. I, enmig d’aquest desgast, ¿és millor convocar noves eleccions? ¿No és millor estalviar-s’ho?
El PSOE ja té dues proves del que li esperaria si el seu govern se sostingués en Unides Podem i ERC. D’una banda, l’ofensiva iniciada per Pere Aragonès, vicepresident del Govern, per encapçalar una rebel·lió de les comunitats autònomes contra el govern espanyol per la manca de finançament. I, de l’altra, el vot del partit d’Iglesias, que ha fet possible la compareixença de Carmen Calvo al Senat aquest divendres, 30 d’agost, per donar explicacions sobre la conducta de l’executiu espanyol davant la crisi de l’'Open Arms'.
Es pot concloure que totes aquestes dificultats competeixen amb la gran aventura que suposaria tornar a llançar els daus per veure què sortiria el 10 de novembre.
Els socialistes confien en les seves enquestes i esperen créixer en diverses comunitats autònomes per arribar als 143 o 145 escons des dels actuals 123. Estimen que el PP pot pujar des dels 66 fins als 86 diputats. Els dos partits creixerien a costa de Ciutadans. I Unides Podem cauria lleugerament.
L’avanç del PP, després de la seva victòria a Andalusia i Madrid, fa preveure als socialistes –o això volen creure– que un Pablo Casado reforçat podria abstenir-se, com ja va fer el PSOE el 2016, amb la vista posada en una legislatura curta.
