Com tots, però una mica diferents

“Si no es fa la DUI les ferides de l’1-O no hauran valgut la pena”

A Carles Mesegué se li ha acabat la paciència. Amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó i amb l’anunci oficial de la suspensió de l’autonomia, ahir va manifestar-se per reclamar la declaració d’independència de Catalunya. “Ens hem trencat la cara i les costelles, literalment, per poder votar; ara els toca a ells”, diu, en al·lusió als polítics catalans. En efecte, un cop de porra el dia del referèndum va trencar una costella del Carles. Però això no li va enfonsar la determinació. Al contrari.

Emocionat, recorda que centenars de persones van defensar els vots i les urnes, però sobretot “l’honor i l’orgull del país”. Ara demana que les càrregues policials d’aquell dia no siguin en va. “Si no es declara la DUI els cops de porra i les ferides d’aquell dia no hauran valgut la pena”, diu. I amb contundència avisa que si no s’aplica el mandat del referèndum no podrà evitar sentir “frustració”. “M’hauran enganyat i traït”, admet.

El Carles és tot un expert en mobilitzacions massives. En l’últim mes no n’ha faltat a cap, encara que la d’ahir era la “més especial”. Com els altres dies, ha vingut amb l’autobús que organitza l’ANC de Sant Cebrià, al Maresme, el poble on viu i el poble on la Guàrdia Civil va carregar amb duresa dues vegades l’1-O. En recorda tots els detalls i els explica amb una barreja d’indignació i fermesa. El primer cop tot just passaven quinze minuts de les nou del matí, quan 40 agents de la Benemèrita van carregar contra els que hi havia a les portes del col·legi electoral. “Ens vam concentrar tots a la porta i vam poder repel·lir l’atac, que va durar uns 20 minuts”, relata. I segueix: “Ens van atonyinar, però se’n van haver d’anar. Ens van dir: “ Volveremos ”.

Tot i l’amenaça dels guàrdies civils, la gent no volia moure’s del col·legi. “Les dones del poble van ser les que van dir que si havíem vençut una vegada, ho podíem tornar a fer, i les mestres van dir que ningú tocaria l’escola”, recorda el Carles. No havia passat ni una hora que centenars d’agents -ell i la seva dona diuen que uns 200- van tornar al col·legi. “Van entrar al poble fent clonc-clonc-clonc, amb les porres i els escuts. Eren com un exèrcit”, explicava ahir. Van fer fora un a un els centenars de persones que hi havia.

“Tinc la mirada gravada al cap”

“Jo no sentia el dolor dels cops de porra”, diu el Carles. Quatre dies després, quan el mal ja era insuportable, va anar al metge i la radiografia va certificar que tenia una costella trencada. Per això, quan ha sentit que els Mossos podran ser substituïts per la Policia Nacional o la Guàrdia Civil, s’ha esgarrifat. “Aquests cossos de seguretat tenen un problema: els hem perdut la por, i el que és pitjor, el respecte”, avisa. I afegeix: “Tinc la mirada dels ulls dels guàrdies civils gravada al cap. Ni parpallejaven”.

Els seus fills li han preguntat si ho tornaria a fer. “I tant que sí”, respon. Però ara demana que la convicció de la gent s’acompanyi de gestos polítics. “Necessitem que el president faci un pas endavant, perquè si no les forces començaran a fallar”, alerta. Només així, diu, se superarà l’impacte de la repressió de l’1-O: “L’única cosa que em fa mal són les ferides emocionals, i aquestes només es poden curar al Parlament”.

“Haurem de desobeir molt, sense parar”

Ella sempre està al peu del canó, però no surt mai a les fotos. “No m’agrada tenir protagonisme; a mi m’agrada estar amb el poble”, reconeix Isabel Codina, de 70 anys i veïna de Girona. Ahir era l’encarregada d’un dels 80 autobusos que van sortir de les comarques gironines cap a la manifestació de Barcelona. “Tinc la necessitat de sortir al carrer. Ja estic farta que Madrid sigui tant autoritari i que només expliqui mentides i ens prengui el pèl”, afirma empipada mentre passa llista per comprovar que tothom que s’ha apuntat està assegut a l’autobús. Durant tot el trajecte se senten poques veus, i encara menys càntics. “La gent encara es fa creus del que ha anunciat Rajoy. Madrid no ens vol entendre!”, afirma incrèdula. Des del 2010 que cada any baixa a Barcelona per l’11 de setembre i sempre s’apunta a totes les manifestacions, siguin a la ciutat comtal o a la seva. I el seu grau d’experiència es nota amb l’avituallament: porta una motxilla petita amb un mocador i jersei -“per si refresca”-, mandarines, grana -“del país, eh?”-, ampolles d’aigua i aspirines -”per si a algú li agafa mal de cap”.

Orígens revolucionaris

La Isabel no recorda quan va ser la seva primera manifestació, que calcula que deuria ser als anys 70, quan estudiava infermeria a la Creu Roja de Barcelona i assistia a les reunions clandestines que es feien a les parròquies. “I sempre que hi havia alguna protesta m’hi apuntava ràpid!”, recorda amb un somriure trapella. Va ser en aquella època que es va fer militant del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, fundat per Josep Pallach, que va derivar en l’actual PSC. “Quan en Maragall va estripar el carnet, jo vaig fer el mateix! No em va agradar el vessant espanyol que va agafar el PSC”, rememora la gironina, que després es va apuntar al Moviment d’Esquerres (MES), tot i que creu que “tots els polítics menteixen i ja no te’n pots refiar de cap”. La infermera, que fa cinc anys que es va jubilar, també és sòcia d’Òmnium i l’ANC, on col·labora fent tot tipus de tasques, ja sigui repartir aigües, vendre samarretes o transportar material. I, esclar, també va col·laborar en l’organització del referèndum, i durant l’1-O va estar defensant l’Escola Pia de Girona des de les 5 del matí fins a les 12 de la nit. I ahir tenia clar que el seu lloc era a Barcelona.

Sense por

I davant l’anunci de l’aplicació del 155, ella té ben clar què s’ha de fer: “Desobeir molt, sense parar! No acceptarem que vinguin de fora a dir-nos com hem de fer les coses!”, diu indignada, i afegeix: “Qui accepti un càrrec d’aquí per ordres de Madrid és un masoca! Perquè només trobarà resistència i ningú li farà cas de res, ni a la ràdio, ni als Mossos”. La seva fermesa és envejable. “Al principi estava nerviosa, però ja fa dies que estic ben tranquil·la”, i ni tan sols li tremolen les mans quan sent que no cobrarà la pensió. “Por? Gens! I tant que cobraré, que no ens enganyin!”, afirma segura abans de recordar amb saviesa: “Només hi ha una manera de guanyar la batalla i és lluitant fins al final”. I, sens dubte, ella segur que hi serà.