El tren torna a passar per a Feijóo
De nou el president gallec és el més ben situat a les travesses per succeir Rajoy al capdavant del PP
BarcelonaHi ha trens que només passen un cop: excepte si ets Alberto Núñez Feijóo (Ourense, 1961). El president gallec ha vist en els últims anys com l’opció de viatjar a Madrid per liderar el PP passava diverses vegades per davant de la seva porta sense que mai pogués pujar-hi. L’últim cop, l’estiu d’ara fa dos anys, va acomiadar el comboi entre llàgrimes. Feijóo plorava en un míting del partit mentre anunciava que, finalment, repetiria com a candidat dels populars a la Xunta de Galícia i que, per tant, es resignava un altre cop davant d’un Mariano Rajoy que -aleshores en ple bloqueig a l’Estat per la impossibilitat de ser investit- resistia al capdavant del PP malgrat les pressions perquè deixés pas. Feijóo, que sempre havia defensat un màxim de dos mandats, engegava el camí cap a la seva tercera legislatura a la Xunta i, com si fos Celia Johnson a Breve encuentro, deia adeu a un tren que creia que ja no tornaria a veure passar.
Però dos anys després Rajoy ha marxat precipitadament pel cas Gürtel, i Feijóo torna a liderar totes les travesses per succeir-lo. La majoria al PP miren cap a Galícia, l’últim indret de l’Estat on es pon el sol, per intentar aturar el seu ocàs. Allà ja va començar a remuntar el partit l’any 2009, quan l’arribada de Feijóo a la presidència de la Xunta va ser la primera victòria electoral de la formació després d’encadenar derrotes a les generals i les municipals. I allà fien ara molts dins el partit les opcions de renovar-se a temps per capgirar les males enquestes i recuperar l’espai perdut davant de Ciutadans.
Si Feijóo torna a aparèixer com el més ben col·locat per substituir Mariano Rajoy és, en bona mesura, perquè l’enfrontament gens soterrat entre María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría dispara el temor d’una guerra oberta al congrés que el partit ha de celebrar el mes vinent. El nom del president gallec, en canvi, s’intueix entre la militància com el més adequat per evitar que el PP es trenqui en dos. Una fractura interna que ja va haver d’evitar al PP gallec quan el 2006 va succeir Manuel Fraga.
Potser va ser en la seva infància a Os Peares -una vila dividida entre dues províncies (Ourense i Lugo), quatre ajuntaments i tres rius- on Feijóo va aprendre a valorar la unitat. Una unió que va aconseguir portar al PP gallec, on va ser capaç de conjugar les dues ànimes del partit tradicionals: els de la boina -en al·lusió als dirigents sorgits del món rural- i els del virret -com es coneixien despectivament els dirigents formats a les universitats de les principals ciutats gallegues-. Una unió amb què Feijóo ha pogut deixar enrere personatges histriònics com José Luis Baltar, mític dirigent de la Diputació d’Ourense -on va fer de l’enxufisme un modus vivendi - que en campanya es passejava pels pobles carregat de feixos de bitllets i que després de les victòries no dubtava a entonar, trombó en mà, un càntic per a la posteritat: “ Si no eres del PP, jódete... ”
La taca del narcotràfic
Lluny de la Moncloa i de la política estatal, des de Galícia -amb qui la seva mare lamentava lacònica que s’havia casat i que això la deixaria sense nets (el president gallec i Eva Cárdenas, directora de Zara Home, van ser pares fa 15 mesos)-, Feijóo s’ha construït una aurèola de certa invulnerabilitat. Només així s’explica que encara avui sigui vist a Madrid com una opció renovadora després de gairebé deu anys al capdavant de la Xunta de Galícia, havent format part dels governs gallecs de Fraga i havent sigut, durant l’últim mandat de José María Aznar i amb només 35 anys, president de l’Institut Nacional de la Salut, primer, i de Correus, després.
Només un escàndol ha posat realment en perill la seva fama de sortir indemne de tot: la seva relació d’amistat amb el narcotraficant Marcial Dorado, amb qui el 1995 compartia vacances amb banyador en una barca. La taca de crema solar d’aquella foto que va trobar la Guàrdia Civil el 2004 a la casa de Dorado i que va publicar El País l’any 2013 es va anar estenent fins a convertir-se en la principal ombra de la seva trajectòria. Fins al punt que, en el seu moment més baix com a president, va haver de comparèixer al Parlament gallec per donar explicacions. I es va justificar al·legant que l’any en què es va fer la foto ni ell era president -sí que era el número dos de Salut a Galícia-ni Dorado narcotraficant.
Amb tot, Feijóo va resistir aquell embat deixant passar el temps. Al més pur estil de Mariano Rajoy, amb qui, potser perquè és difícil no veure el successor com una amenaça, no ha tingut una relació d’amistat però sí de cordialitat. Feijóo l’acomiadava dimarts amb una intervenció a porta tancada dins el comitè executiu nacional en què el situava, juntament amb Adolfo Suárez, com els “dos presidents que ha tingut Espanya”. Oblidant deliberadament l’ara menystingut José María Aznar, Feijóo presentava així les seves credencials davant els seus companys de partit, que hauran de decidir en les pròximes setmanes si ha de deixar Galícia i agafar el tren que l’ha de portar, definitivament, a Madrid.
