LA GOVERNABILITAT D’ESPANYA

El trencaclosques de la Moncloa

El procés català allunya l’acorralat Sánchez de Podem i el pot arrossegar a l’entesa amb Rajoy

El PP i el PSOE són partits d’Estat. No tenen grans diferències en la política antiterrorista, la de defensa o en l’acció exterior. Tampoc a l’hora de defensar la unitat d’Espanya. Ara els resultats del 20-D els situen en un escenari nou. Un d’ells, el PP, necessita l’altre, el PSOE, per seguir al govern i estalviar al país, que tot just surt de la crisi (tot i que amb un balanç de danys irreparable per a les classes mitjanes), unes noves eleccions a la primavera si Mariano Rajoy no és investit.

Les alternatives són poc viables, perquè un pacte entre el PSOE, Podem i sobiranistes (C’s no hi juga) que fes Pedro Sánchez president té dificultats, i sobretot una oposició frontal dels barons de pes, que no volen Rajoy però tampoc Pablo Iglesias. Aquest últim presenta com a irrenunciable el referèndum a Catalunya que li va exigir Ada Colau. Els líders autonòmics, amb Susana Díaz al capdavant, es neguen a assumir compromisos sospitosos de tebior espanyolista. Avui el líder del PSOE els ha convocat a Madrid per consensuar una estratègia i asserenar ànims abans del comitè federal de demà, que debatrà la posició.

El tema català encareix, doncs, l’acord d’esquerres pel qual sospira Sánchez (en cas contrari sap que el seu lideratge s’esllanguirà) i que també avala Carme Chacón. Qüestionar la sobirania nacional espanyola és, amb més o menys dramatisme, la gran pega i no cap altra proposta d’Iglesias. El tema català és també l’argument que esgrimeix C’s, amb un programa que encaixa amb el del PP, per instar a un gran acord amb Rajoy i Sánchez.

Amb l’ajut de la Corona

El cap de l’executiu encara és prudent, però si l’assemblea de la CUP aprova avui facilitar la investidura d’Artur Mas amb un programa de ruptura, el PP i el seu estol de corifeus mediàtics es faran forts amb l’argument, servit per Felip VI al sopar de Nochebuena, que Espanya i la seva unitat són ara la gran (i gairebé l’única) prioritat. Sánchez necessita que el comitè federal li permeti simular la negociació amb Podem per no quedar ofegat, perquè sap que repetir eleccions no és cap opció. Si no pot trencar el guió, s’haurà de conformar a abstenir-se per deixar fer a Rajoy a canvi d’obrir sense garanties el debat d’una tímida reforma constitucional i una legislatura curta per donar pas a unes eleccions en què tothom arribi amb els deures fets a casa. L’objectiu: recuperar la normalitat del joc a dos i silenciar els atrevits.

Els 4 escenaris possibles pel PP i el PSOE

Govern del PP en minoria

A favor

Rajoy obtindria crèdit per seguir i l’escenari li permetria preparar el seu relleu. Hauria d’arribar a acords constants al Congrés per tirar endavant les grans lleis, fet que faria guanyar al PP capacitat d’interlocució amb altres.

El PSOE se situaria en un espai central. No li caldria mullar-se en l’acció de govern (lideraria encara l’oposició), però tindria influència en l’executiu, que dependria dels socialistes. C’s quedaria en un paper molt secundari.

En contra

El del PP, encara que incorporés C’s, seria un govern dèbil, amb dificultats per aprovar els pressupostos i els projectes legislatius més importants. La inestabilitat i l’ansietat de C’s i Podem per fer unes noves eleccions escurçaria la legislatura.

Podem és el gran rival del PSOE per l’hegemonia de l’esquerra. Donar suport al PP desgastaria Pedro Sánchez. La setantena de diputats liderats per Pablo Iglesias en qüestionarien la influència i la falta de segell d’esquerres en les polítiques del govern.

Govern d’esquerres liderat pel PSOE

A favor

Seria el pitjor escenari per al PP, però com a virtut tindria els arguments que els regalaria l’esquerra per carregar contra el nou govern com ja van fer amb Zapatero. Els conservadors bloquejarien les reformes constitucionals.

Pedro Sánchez seria president. És l’única opció que li assegura seguir al capdavant del partit. Seria una fórmula ideològicament coherent i que li permetria mantenir el lideratge de l’esquerra mentre el PP implosiona.

En contra

El pas a l’oposició obriria la caixa dels trons al PP, molt tensionat pels casos de corrupció. José María Aznar, que ja no ha fet campanya per Rajoy, ha callat i s’ha limitat a demanar un congrés obert. Però ni ell ni Esperanza Aguirre s’estarien de res.

L’acord amb Podem obligaria a fer cessions en l’àmbit de la plurinacionalitat o, fins i tot, a acceptar un referèndum català. Els barons, i singularment Susana Díaz, no volen posar en dubte la unitat d’Espanya ni fer un gir pronunciat a l’esquerra.

Govern de coalició PP-PSOE

A favor

El PP s’asseguraria l’estabilitat i fins i tot podria aspirar a acabar la legislatura. Si es consolida la recuperació, populars i socialistes podrien ofegar els emergents i aspirar a recuperar un escenari òptim per al bipartidisme.

El PSOE podria tenir incidència directa en el dia a dia de l’executiu i Rajoy i Sánchez haurien de consensuar un programa de govern. Els barons socialistes tindrien línia directa amb Madrid en temes com ara el finançament.

En contra

El PP hauria de cedir pràcticament la meitat del govern per encabir-hi els ministres i alts càrrecs socialistes. Això, en un moment en què els conservadors ja han cedit molt poder local i autonòmic. Rajoy hauria de desfigurar el seu programa.

Una gran coalició envalentiria més Podem i desdibuixaria molt el PSOE com a alternativa de govern. Els socialistes tindrien difícil a les pròximes eleccions marcar distàncies amb el PP i crear complicitats amb la resta de l’esquerra.

Noves eleccions a la primavera

A favor

El PP podria substituir Rajoy, que hauria fracassat a l’hora de fer govern, per Soraya Sáenz de Santamaría. Necessitaria fer pactes, tot i que C’s es diluiria més en unes noves eleccions, i possiblement serien més assequibles.

Tornar a votar permetria al PSOE aspirar a millorar resultats (el 20-D van ser els pitjors) i deixaria el PP en una posició molt més delicada internament. Sánchez creu que no hi hauria marge per fer unes primàries.

En contra

La nova convocatòria d’eleccions obriria en el PP un agre debat sobre qui ha d’encapçalar la llista del partit a les generals. En la campanya, la incapacitat del PP per arribar a acords amb la resta de formacions es convertiria en factor de desgast.

El lideratge de Sánchez es qüestionaria obertament. Susana Díaz, que ja ha posat peròs a les seves presses per seguir, podria intentar fer el salt a Madrid. El bon resultat de Podem el 20-D els reforçaria com a alternativa en unes noves eleccions generals.

Més continguts de