Cada vegada som més els que pensem en la independència de Catalunya com a condició indispensable per al desenvolupament del país. Probablement no veurem en les nostres vides un espai d'oportunitat tan gran, amb una Espanya debilitada, incapaç d'arribar a consensos mínims i intervinguda des de l'exterior. Catalunya ha arribat a fi d'etapa. Només des d'un coneixement realista de qui som i què fem podrem prendre les decisions que ens permetin créixer com a poble.
Per cert, quin poble? A Catalunya hi resideixen actualment 7.565.000 persones, un milió tres-centes mil més que el 2000. Un creixement que posa en risc la nostra identitat. Arriben onades d'immigrants a treballar. La majoria es queden aquí. Necessitem el poder i la voluntat de dirigir l'economia cap a sectors productius que no comportin una demanda massiva de mà d'obra no qualificada -que és el que ha passat sempre- sinó immigració no massiva de mà d'obra qualificada. Amb una política econòmica pròpia podríem orientar qui volem que vingui, com fan els americans, els suïssos i els noruecs.
Poca indústria
Com treballem? L'activitat que fem, més que els ideals o els projectes, marca el que acabem sent com a poble: les actituds que mantenim, els valors que defensem i el que hi ha en el nostre inconscient col·lectiu. El valor afegit produït a Catalunya (el famós PIB) és de 210.000 milions d'euros, una quantitat similar a la de Portugal, però la meitat de la de Noruega. On es genera? Diuen que Catalunya té un cert equilibri entre sectors. Jo crec que això no és cert. L'equilibri social i econòmic entre sectors depèn del model de país que es vulgui desenvolupar. És un projecte polític. Em preocupa que en aquest país durant els últims anys el PIB de la construcció hagi estat gairebé igual que el PIB de la indústria manufacturera. I em pregunto quines són les conseqüències que el PIB derivat de l'activitat del turisme, sumat a l'activitat immobiliària i tot l'induït dels serveis de baixa productivitat associats, sigui la partida més important del PIB català, més d'un terç de la producció del país! El turisme a Catalunya ha estat un mannà fàcil i sobredimensionat que ha provocat desperfectes més grans: la inflació immobiliària, la destrucció del paisatge, la necessitat de sobredimensionar serveis públics, la macrocefàlia d'infraestructures i l'atracció d'immigració. El turisme i el sector immobiliari tendeixen a crear un prototip d'empresari que s'aprofita d'un recurs natural no renovable i que és de tots (el paisatge) per crear un negoci els guanys del qual són en part especulatius i poc sostenibles a llarg termini, i que porten a la dinàmica de més rotació per guanyar el mateix o menys.
Cal potenciar altres sectors d'activitat: el primer candidat és la indústria. La indústria crea valor en una proporció molt més elevada que la construcció i els serveis. Hem de tenir en compte que, a més, la indústria és creadora de serveis d'alt valor afegit a través de l'externalització de funcions quan es busca la màxima eficiència. Es forma un entramat complex d'empreses especialitzades que després poden globalitzar-se en altres mercats. L'àrea metropolitana de Barcelona és la peça clau de la política industrial del país: actualment el que necessiten les empreses per desenvolupar-se són ecosistemes d'informació i interacció globalitzats a gran escala. Desgraciadament, de política industrial a Catalunya n'hi ha poca, o és molt incompleta. Dels quatre plans tractors anunciats, dos estan definits (Mobile World Capital i el de mobilitat sostenible) i els altres dos no se sap a quins sectors es destinaran.
La majoria dels negocis que els últims anys han tingut tots els números d'anar malament han estat els industrials. Sense una política industrial clara, els decisors de l'administració (i els de l'Institut Català de Finances, que finalment són els que donaven diners) tampoc tenien excuses per denegar inversions que se sabien fallides per potenciar determinats sectors i no potenciar-ne d'altres. Les pèrdues ens les hem anat menjant a trossos a compte del pressupost, pagant vostè i jo. Molts empresaris del país s'han acabat creient que "tenien dret" a recórrer a l'ICF per tirar endavant els seus projectes. "Si n'hi van donar a Spanair i a Puignerò, ¿no me n'han de donar a mi?", deuen pensar amb certa raó.
Sembla que només denunciem els fracassos i les coses que s'han fet malament, però per què hem arribat on hem arribat? La Generalitat està a punt de fer fallida i ser intervinguda, en part perquè Espanya ens cobra per ser-hi el 8% del PIB, uns 16.000 milions a l'any, que no tornen. Però també -no ho oblidem- perquè en aquest país, i en això no ens diferenciem desgraciadament de la resta d'Espanya, s'han malbaratat els recursos públics d'una manera que diu molt poc de la capacitat de la societat catalana de gestionar-se. Si us haig de ser sincer, no crec que assolir la independència a Catalunya sigui més difícil que construir un sistema polític propi que gestioni bé el país i no malbarati els diners públics. En parlarem demà, en la continuació d'aquest article.
