Tret de sortida al diàleg amb una trucada i un comunicat

No és cap casualitat que ERC i el PSOE siguin, juntament amb el PNB, els únics supervivents del període republicà. I tampoc és cap casualitat que la política espanyola giri ara al voltant dels dos primers quan, per primera vegada des de la República, ocupen les presidències dels governs espanyol i català. Són com dos estranys companys de llit que es necessiten i s’odien a parts iguals.

La negociació de la investidura de Pedro Sánchez va servir per greixar la maquinària dels dos equips negociadors. Tant el PSOE com ERC, doncs, es coneixen i tenen el know how necessari per fer funcionar aquest diàleg. Saben quins són els límits de l’altre i quins són els punts en què es poden sentir confortables tots dos. De moment, doncs, com que estem a les beceroles i a tots dos els interessa donar una imatge positiva, les sensacions són bones. El motiu de fons de la bona sintonia aparent, però, és que el diàleg se circumscriu a l’àmbit de les respectives oficines. En el moment en què Aragonès hagi d’obrir la taula als seus socis de Junts, i començar a parlar dels seus continguts en el fòrum a cinc pactat en l’acord de Govern, la cosa es complicarà.

En efecte, la gran incògnita continua sent quina serà l’actitud de Junts amb la taula i el grau de coincidència que pot tenir amb l’ANC per fer pinya contra el tàndem ERC-Òmnium (la CUP se situa al marge d’aquesta guerra). Una primera pista la tindrem amb l’elecció dels membres que hi participaran en representació de Junts, a més del vicepresident, Jordi Puigneró. Elsa Artadi no sembla, després de renunciar a la vicepresidència, gaire interessada, però Jordi Sànchez haurà de fer equilibris i incorporar algú del sector més borrasista i algú amb línia directa amb Puigdemont, un perfil que s’ajusta bastant al de Josep Rius. L’objectiu serà, més que boicotejar la taula d’entrada, exercir una funció de vigilància i marcatge als moviments que pugui fer Aragonès i Esquerra.

A la banda de la Moncloa Sánchez ha pres consciència que necessitarà perfils més polítics per fer front a l’esperada ofensiva de la dreta al carrer contra els indults i contra el diàleg. Després de la marxa d’Iglesias, només José Luis Ábalos sembla disposat a partir-se la cara pel seu líder en els mitjans mentre altres, com Carmen Calvo, prefereixen posar-se de perfil. El president espanyol sap que necessita muntar una guàrdia pretoriana dura i amb experiència per resistir la pressió, un equip de fidels irreductibles que, com va dir Iván Redondo al Congrés, estiguin disposats a “tirar-se per un barranc per ell”. Per a Sánchez es tracta d’una jugada a cara o creu. Si la maniobra dels indults i el diàleg li funciona, revalidarà el càrrec d’aquí dos anys i, cosa més important, haurà derrotat a la dreta en les pitjors circumstàncies. La veritable partida del diàleg, per tant, començaria el 2023. En els pròxims dos anys només assistirem als prolegòmens.

El detall

La sorpresa de la setmana ha estat la tria de Patrícia Plaja com a nova portaveu del Govern. Mà dreta de Josep Lluís Trapero en els moments més crítics dels Mossos els últims anys, el major la va voler acomiadar divendres davant dels seus companys amb un discurs en què va elogiar Plaja fins al punt que ella, que ha demostrat durant tots aquests anys al cos la seva fortalesa, no va poder contenir les llàgrimes.

També és novetat que la CUP formi part de la mesa del Parlament. Els anticapitalistes han debutat a l’òrgan i estan tot just coneixent què implica a nivell protocol·lari. Ho va demostrar Pau Juvillà dilluns quan al seu Twitter es va mostrar sorprès perquè a la web del Parlament era l’únic membre de la mesa que no portava l’”il·lustríssim” davant. Va haver de rectificar al descobrir que ho havia demanat la mateixa CUP.