ELECCIONS A ESPANYA

Les urnes examinaran el futur de Rajoy i Sánchez

Dirigents del PP i del PSOE els fan responsables dels resultats del 24-M

La política espanyola viu en un present angoixat. S’acosta a una zona de ràpids en què les aigües s’acceleraran i el nerviosisme a les files del PP i del PSOE és palpable. Això s’ha traduït ja en els primers avisos a Mariano Rajoy i Pedro Sánchez des de les seves pròpies files, advertint-los que el resultat a les eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig seran, també, responsabilitat seva. Els comicis que inauguren l’intens cicle electoral s’interpretaran a Madrid com una primera volta de les generals de finals d’any.

El primer a obrir foc en públic ha sigut el president de Galícia, Alberto Nuñez Feijóo, home pròxim al president del govern espanyol i present a totes les travesses per substituir-lo. En un acte a la capital espanyola va assegurar que, si els populars patien una patacada a les urnes, a la cúpula del partit s’hauria d’obrir “un període de reflexió”, un comentari que es va llegir com un qüestionament al fet que Rajoy repeteixi com a candidat. Ell mateix s’ha vist obligat a reiterar després el seu suport incondicional a l’actual inquilí de la Moncloa. A Galícia, d’on són tots dos, ara no hi ha comicis a la Xunta però la tensió entre els aspirants a alcaldes és creixent arreu de l’Estat, intensificada per l’escàndol de Rodrigo Rato.

Dirigents del PP admeten en privat que, quan trepitgen territori, troben els candidats desconcertats i enfadats amb el partit. No entenen que la cúpula del carrer Génova de Madrid els demani que reivindiquin amb orgull les sigles, mentre detonen nous casos de presumpta corrupció i imputats desfilen pels jutjats. La seva percepció és que pagaran una factura que no els correspon. L’operació contra l’exvicepresident econòmic del govern espanyol ha sigut un cop dur de pair per a ells, moralment -perquè el lluïen com un referent de solvència i moderació-, i electoralment, perquè els costa d’entendre l’espectacularitat i la urgència amb què va actuar la justícia, a poques setmanes que comenci la campanya.

¿Qui va prendre la decisió d’actuar així i per què? Aquesta és la pregunta que es fan els populars i totes les mirades es fixen en Cristóbal Montoro. Ell s’ha mostrat indignat i decebut amb seu padrí polític i el govern espanyol ha negat tenir capacitat per controlar els temps i les formes de les actuacions de l’Agència Tributària o la Fiscalia en aquest tipus de casos. Veterans del partit el defensen i recorden que el ministre d’Hisenda tampoc s’ha escapat del degoteig d’informacions periodístiques que toquen de ple exministres de José María Aznar, ja que ha hagut de donar explicacions sobre la seva relació amb un bufet d’advocats que ell mateix va fundar.

Cospedal s’hi juga molt

Aquest terratrèmol intern, que no acaba d’explotar amb tota la seva cruesa perquè les urnes són a la cantonada, se suma a l’enganxada de Setmana Santa entre la vicesecretària general, María Dolores de Cospedal, i el responsable de política local i autonòmica, Javier Arenas, pels resultats a Andalusia. Tots dos, paradoxalment, formen part d’un equip que s’hi juga molt el 24-M. Tot i que Rajoy ha hagut d’avalar en públic la seva número 2, una derrota clara -menys vots, escons i regidors que el PSOE o que Podem- l’obligarà a moure alguna peça. De fet, Cospedal ja s’ha ofert a apartar-se si revalida la presidència de Castella-la Manxa. Qualsevol moviment del president espanyol, però, corre el risc de ser vist en clau successòria.

L’altra conseqüència d’una patacada a les urnes podria ser la necessitat de repensar la data de les eleccions, en principi, previstes per al novembre. Rajoy acostuma a dir que, per evitar que es filtri una informació, el millor és ni tan sols pensar-la. El seu equip assegura que no els ha comunicat res en ferm. L’única directriu ha sigut intentar agilitzar al màxim totes les lleis pendents al juliol. Diputats de l’oposició no descarten -per les converses que tenen amb el grup popular al Congrés- que el PP estigui preparant el terreny per no tornar a obrir les Corts després de les vacances d’estiu.

Un lideratge fràgil

Al PSOE les aigües tampoc estan gaire més calmades. Lluny d’apaivagar el nerviosisme, la crida de Felipe González, durant la convenció municipal, perquè tothom fes costat al secretari general evidencia la debilitat del lideratge. Aquesta setmana, les cares de desconcert d’alguns diputats socialistes quan Pedro Sánchez va dir per error “ miembros y miembras ” al Congrés, desvirtuant el fons del seu atac polític al govern espanyol, era eloqüent. Ha sigut el candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid, Ángel Gabilondo, que no té carnet de militant, qui ha admès que Sánchez es juga “molt el seu propi futur” en els resultats del maig. Al PSOE ningú perd de vista Susana Díaz, ara en un segon pla mentre intenta formar govern a Andalusia. El bipartidisme entra en zona de ràpids.

Els relleus de Rajoy, a punt

S. Sáenz de Santamaría, vicepresidenta

Una número 2 amb tot el poder, que fa de contrapès a Cospedal

Abans de ser la poderosa vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría va fer carrera al partit -responsable de política autonòmica- i al Congrés, on va marcar de prop José Luis Rodríguez Zapatero. Els que la retraten tancada entre les parets de la Moncloa, obliden, de manera interessada, aquesta part del currículum: és una dona que coneix bé totes les tecles del poder polític i posa nom i cognoms a moltes cares. Això, sumat a una gran capacitat de treball -els seus col·laboradors donen fe de jornades maratonianes-, l’ha col·locat com una de les persones més ben situades en la carrera successòria. Advocada de l’Estat, ha forjat el seu pinyolpolític amb ministres com Alfonso Alonso i Rafael Catalá, o el secretari d’estat de Relacions amb les Corts, José Luis Ayllón. Aquesta estructura, coneguda com els sorayos, ha generat recels entre els ministres més veterans, els anomenats G-8. Té la confiança de Rajoy i, volent o no, ha acabat sent el contrapès a la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, en el cercle més influent del president. Per ser algun dia la successora, té a favor que el desgast electoral no la toca directament; en contra, que no controla els òrgans interns del partit.

Alberto Núñez Feijóo, president de Galícia

El ‘primus inter pares’ entre els dirigents autonòmics i ben rebut a la capital espanyola

No és, per edat, el president autonòmic del PP més antic, però sí que s’ha convertit en la veu més escoltada de tots. De fet, la premsa madrilenya acostuma a seguir amb especial interès les seves intervencions a la capital espanyola. En part, perquè se’l considera un dels dirigents territorials amb més bona sintonia amb Mariano Rajoy. El president no ha amagat els elogis cap a les polítiques que va desplegar tan bon punt va arribar a la presidència de la Xunta l’any 2009, en part perquè situava Feijóo a l’avantguarda de la victòria dels populars dos anys després.

Els seus triomfs electorals, un perfil amb un tímid accent propi quan li convé i la imatge centrista l’han situat com un primus inter pares entre els dirigents de la seva generació i més joves, com Alícia Sánchez-Camacho i Juan Manuel Moreno. Etern candidat a successor, si un dia fa el pas la seva xarxa al partit serà l’actiu més gran que tindrà. El seu llast, però, serà la vinculació tan directa amb el marianisme, algunes polèmiques de la seva gestió a Galícia i el fet de ser de la mateixa comunitat autònoma que l’actual inquilí de la Moncloa.

Alfonso Alonso, ministre de Sanitat

El polític que, com Rajoy, ha crescut dins les parets del partit

Alguns dels analistes que coneixen més de prop el PP asseguren que, si la decisió de triar el seu relleu depèn només de Rajoy, Alfonso Alonso és una opció a tenir molt en compte. Una altra cosa, però, és que, després de tot el que ha passat, s’accepti una elecció a dit, com va fer José María Aznar. El gran mèrit del ministre de Sanitat actual -a qui s’ha encarregat posar en un primer pla l’agenda social del govern-és haver fet carrera des de baix, començant com a regidor de la seva ciutat, Vitòria. Per Rajoy, aquest és un mèrit important, en bona mesura perquè s’hi veu reflectit. Alonso va entrar amb 29 anys a l’Ajuntament de Vitòria, i tres anys després ja n’era alcalde. Companys seus recorden com li tremolava la cama quan, a finals del 2011, el president espanyol anunciava a la plana major dels populars que el basc seria el portaveu del grup parlamentari. A través d’una trucada telefònica, la direcció l’hi havia comunicat poc abans. Parlamentari amb bona oratòria, des d’aquest càrrec va ser dur amb l’oposició socialista i, l’any passat, de nou per sorpresa, Rajoy el va premiar emportant-se’l com a ministre del seu govern. Tot i formar part del cercle de confiança de Santamaría, té projecció política. També alguna polèmica a l’esquena dels anys d’alcalde.

Més continguts de