Una veu pròpia més ferma que mai

Onze portes que només s’obren quan s’ha tancat l’anterior separen el locutori de Puig de les Basses de l’exterior. No s’hi poden entrar mòbils, ni gravadores, ni ordinadors. Només una llibreta i un boli per no perdre ni un detall de cada paraula que digui Dolors Bassa. “És una presa més, no té cap privilegi diferent de la resta”, certifica el funcionari que acompanya les visites. “A l’últim!”, assenyala amb gestos l’exconsellera quan ens veu dubtar del locutori assignat. Els dos anys de presó -amb 4 mesos de judici enmig- han passat una mica de factura al seu físic, però gens al seu esperit. Bassa continua parlant amb claredat, honestedat i fortalesa. Té una veu pròpia, ferma i serena, que no entén de consignes partidistes ni d’incorreccions polítiques, però sí de respecte i conciliació. I, malgrat l’aïllament de la cel·la, sorprèn com està al dia de l’actualitat. “Rebo quatre diaris, però els llegeixo un dia més tard, que aquí arriben a la tarda”. I l’únic avantatge que dona la presó és la capacitat de mirar-se els esdeveniments amb perspectiva: “A mi em costa dir què han de fer els de fora perquè aquí et perds molts detalls. Però sí que tens més clara l’estratègia a llarg termini, perquè tens més temps per pensar i reflexionar”. Un temps, i una condemna, que li han servit per enfortir encara més les seves conviccions, que continuen intactes. I té molt clar el missatge que donaria si tingués un altaveu: “Que no es deixin atemorir per la repressió, que persisteixin en el camí de la no-violència i que continuïn endavant fins que aconseguim que s’asseguin a negociar la independència”, encoratja just quan s’apaga l’intèrfon, el senyal que marca el final de la visita.

Més continguts de