Avui, el president Puigdemont rep Pedro Sánchez al Palau de la Generalitat, i sens dubte és una bona notícia, perquè si la política té algun sentit és el de fer coincidir en una mateixa taula de diàleg representants d’interessos diferents.
La imatge de dos polítics de signe contrari encaixant i dialogant és important. Hauria de ser normal, però no ho és.
No ho és perquè els que fem el relat de la política tendim a presentar-la sempre com un combat on un guanya i l’altre perd.
Però sobretot, no és normal –per desgràcia– perquè des d’Aznar i la seva majoria absoluta, el 2000, el Partit Popular ha convertit el diàleg amb el diferent en poc menys que un exercici de traïció.
El PP creu que a l’opinió pública cal presentar-li la realitat simplificada: aquí els purs –ells–, aquí els impurs –els altres–. I qui parla amb un impur es contamina. En fi, perdonin el to naïf, però això és exactament el que ha fet el PP al País Basc, el que ha fet a Catalunya, el que per extensió ha acabat fent a Espanya i que ara està pagant: està tan sol que podria passar de la majoria absoluta a l’oposició, la qual cosa és digna de rècord, però parla de la seva rigidesa. El PP ha connotat de debilitat l’exercici del diàleg, i a Ciutadans ja li ha faltat temps per dir a Sánchez que ells tenen un pacte amb el PSOE i que de referèndum, res, com si Sánchez vingués a Barcelona a anunciar que en cas de governar autoritzaria una consulta.
Una altra cosa és què en surti, perquè Sánchez arriba a Barcelona després de passar-se mesos repetint que a Catalunya hi ha una crisi de convivència. I la posició de Puigdemont ja la coneixem.
Amb tot, la decisió de Sánchez és interessant. Mil·límetre a mil·límetre va guanyant altura en el debat primer, aguantant alts atacs del seu propi partit, que el volia liquidar l’endemà de les eleccions; després, posant en evidència Rajoy que no li va voler donar la mà, pactant amb Ciutadans, presentant-se a la investidura i ara agafant un avió i venint a Barcelona. I els asseguro una cosa: si hi ha una cosa que els governs europeus i el dels Estats Units no entenen de Rajoy és que no segui a parlar amb la Generalitat. Que no desactivi el problema, que el judicialitzti, que no respongui als vora dos milions de persones que van votar independència. Quan el món obre la carpeta catalana, es pregunta on és el líder que pugui dialogar. Amb el viatge d’avui, Sánchez passa a ser un polític més interessant als ulls dels que voldrien un acord, el que fos, entre Madrid i Barcelona.
Seria fantàstic que Sánchez, a més a més de veure’s amb Puigdemont, es reunís amb Núria Parlon i que dialoguessin, també d’allò de separar el PSOE d’alguns socialistes catalans. Si Sánchez no vol creure un president independentista d’Amer, que escolti almenys una jove alcaldessa metropolitana de la seva corda.
