La setmana del PP

PalmaQuan Podem no fa de Podem el Parlament és un altre. En el ple d'aquest dimarts no hi ha hagut tensions entre els socis, s'han vist acords amplis en qüestions d'estat, com la lluita contra la violència masclista, i hem conegut que es farà una auditoria del deute i que serà gràcies que Podem forma part del Pacte. La formació assumeix un paper manco estrident i que pot ser més productiu –per a ella i per a la resta–, i això provoca també que la Cambra i el Pacte perdin protagonisme.

Passa també perquè aquesta setmana està reservada al PP. Els populars la iniciaven amb una nova envestida judicial i l'acabaran amb un embolic polític. Divendres s'esgota el termini perquè els aspirants a candidats al Congrés i al Senat presentin les seves credencials. A diferència del passat, on tot s'oferia cuinat, ara l'escenari es mostra obert. No hi haurà un únic candidat, sinó un enfrontament entre aspirants. No és que el PP hagi canviat, són les circumstàncies. No hi ha una direcció forta capaç d'imposar res, sinó un interinatge que capeja el temporal com pot. No hi ha pastís per repartir, sinó poques cadires i cares. I allò que és més important, no està en joc només la tria de representants al Congrés, sinó que els moviments d'ara són amb vista al congrés del partit, que es farà a principi de l'any vinent i que decidirà realment qui comanda.

En la presentació de candidats, en la batalla i en la tria, hi ha el rerefons de la lluita pel control del partit. La victòria d'Isern o de Gijón no serà només la seva victòria, no s'explicarà només per ells o per allò que representen, serà també la derrota de l'altre i dels seus, una mesura de forces amb vista a l'any vinent. No es triarà en funció de qui és el millor cartell, sinó d'una corelació de forces que no té res a veure amb les properes eleccions generals.

Isern, per exemple, pot ser per a molts populars el millor cartell, però si guanya no serà per això. Serà perquè els crítics, els renovadors o els regionalistes, tant m'és com es vulguin dir, s'hauran mogut per aconseguir-li els suports necessaris. Perquè els Company, Sagreras, Rotger o Sansaloni hauran mogut cel i terra amb el pretext que s'ha de passar pàgina a l'època de Bauzá i qui millor per representar aquest passar pàgina que una de les seves víctimes, Mateu Isern, que, a més, pot tenir bon cartell.

Gijón, per exemple, pot ser considerat el cartell més adient en un moment de relleu generacional com el que es presenta, però si ell és el candidat no serà per això. Serà perquè diversos sectors del partit, entre ells els rodriguistes i el que es podria anomenar com l'oficialisme, hauran estat capaços de mobilitzar-se no tant contra Isern, que també, sinó sobretot contra Company, per marcar terreny amb vista al congrés.

Sovint per un candidat no és tan important quants suports genera, sinó quant rebuig provoca el seu contrincant. Gijón té assegurat el rebuig d'aquells que veuran darrere seu Rodríguez, però també podria sumar el rebuig d'aquells que vegin darrere seu Bauzá. Isern té el rebuig del rodriguisme assegurat, però també pot sumar el d'aquells que no van de Company. No és una qüestió que es pugui calcular, però es percep dins el PP un cert recel cap a Company, a qui tothom situa com a aspirant a presidir el partit. L'enigma, però, l'haurà de resoldre el PP la setmana vinent.