Premi
Tatiana Sisquella

Amor a la tribu

Molts dijous al vespre quedàvem per sopar o per anar al teatre i després xerràvem fins tard, ens explicàvem les vides i ens donàvem idees per als nostres articles. "Jo encara no sé escriure", "Jo tampoc". Va començar sent la dona del meu amic Joan Maria, en una de les històries d'amor més meravelloses que s'hagin viscut mai, i ha acabat sent una part molt important de mi, algú amb qui he viatjat, he treballat, he rigut, he plorat, he disfrutat i he patit. Moltes emocions i totes molt intenses. La seva amistat m'acompanyarà tota la vida.


+ Llegir més...


Parella ho érem els dissabtes, a la contraportada de l'ARA. Enlloc va explicar tantes coses d'ella com a la seva columna setmanal en aquest diari. Rellegiu-les. Són el seu manifest vital. La Tati estava cansada que li diguéssim que era una persona especial. Només aspirava a una certa i relativa normalitat. Els seus articles eren una reivindicació dels petits detalls, dels gestos quotidians, de l'avorriment, de la rutina creativa. En cada paraula hi veies l'amor incondicional cap a tota la seva tribu: els pares, la germana, el marit, els amics... "Jugo al millor equip del món", deia ella. Però la Tati era l'astre rei d'aquest equip. Tots els altres giràvem al seu voltant, atrets per un magnetisme que et xuclava sempre cap a ella.

Hi ha periodistes addictes a l'actualitat, a les notícies i a la quota de poder que comporta aquesta professió. Però després hi ha persones tan enamorades de la vida que trien el periodisme per acostar-se a altres persones que no pensen com elles, que les passen putes, que lluiten per sobreviure en un món fràgil, on tot penja d'un fil, on d'un dia a l'altre reps una batzegada que et deixa estabornit i que despulla totes les teves febleses. Aquesta era la Tati. Algú que, per sobre de tot, s'estimava la vida. Per això aquesta nostàlgia anticipada en alguns dels seus articles, aquest amor per la gent gran, aquest temor latent de no tenir prou vida per encabir-hi tota l'energia i l'entusiasme que desbordava.

La Tati era una factoria d'idees, una fàbrica de continguts. Imaginava llibres, obres de teatre, espectacles musicals, programes de televisió, anuncis, documentals... Ho hauria volgut fer tot i, a més, tenia el talent per fer-ho tot. T'explicava un projecte i quan tu li deies "Endavant" ja n'hi havien vingut tres més al cap. Era una d'aquelles persones que feia que et miressis amb uns altres ulls el món que t'envolta i a tu mateix. El que no has explicat mai a ningú l'hi explicaves a ella.

Amor i esperança. Amor i esperança. Avui -quina salvatjada- hem perdut l'esperança. L'esperança que es complís el teu desig de Cap d'Any: que aquest fos "un any normal". Queda l'amor. Ens aferrarem a tu i a la vida. Que em fa l'efecte que sou una mateixa cosa. Descansa en pau, Tati.

Albert Om

07/02/2014

Descarregar bases del concurs

Clica aquí per a descarregar les bases del concurs en format PDF


Inscripció tancada

Entitats ja proposades