La racionalitat del 'sí' i l'emotivitat negativa del 'no'. L'editorial d'Antoni Bassas
Als darrers dies, determinats opinadors en contra de la independència, o del dret a decidir, van repetint que ells no poden argumentar davant els que desitgen la independència des dels sentiments, des de l’emoció, perquè els sentiments són imbatibles, però que des d’un punt de vista racional, sobretot econòmic, el debat no s’aguanta. Naturalment, es tracta de pintar els favorables al ‘sí’ com una colla de romàntics desinformats o com un grup d’intoxicats per la propaganda.
L’argument és fal·laç. Des del primer moment en què l’independentisme va començar ser una opció guanyadora a Catalunya, hem sentit tota mena d’argumentacions econòmiques, jurídiques, socials, per entendre que aquest no és projecte només identitari, sinó que busca el que busquem tots els projectes polítics i nacionals: un futur millor per als nostres fills. De fet, durant anys, mentre catedràtics de tota mena de disciplines anaven argumentant sobre la viabilitat d’una Catalunya independent, l’altra banda del debat no compareixia. I quan ha comparegut, sovint ha estat per dir-te nazi o amenaçar. El Consell per a la Transició Nacional ha anat publicant informes sobre tots i cadascun dels cables que caldria reconnectar.
Avui, per exemple, Miquel Puig, en les cartes creuades amb Xavier Fina, contesta a la pregunta “I qui em pagarà les pensions?”, i recorda que la Seguretat Social espanyola paga la pensió a un jubilat marroquí que hagi treballat a Espanya i se n’hagi tornat al Marroc. I es pregunta: “Em pots dir per quins set sous la Seguretat Social espanyola continuaria obligada a pagar la pensió del marroquí i no la del català?”. Això, per no parlar que la probabilitat de continuar cobrant les pensions és més alta en una Catalunya independent que a Espanya, perquè aquí hi ha menys atur.
Pretendre que els arguments racionals només estan a la banda del ‘no’ és molt pretendre.
Sobretot quan la major part dels missatges de la banda del ‘no’ són purament emocionals. A què apel·lava ahir el ministre de Defensa quan va fer entrar les forces armades en campanya? Apel·lava a una emoció. A la por.
A les cartes creuades, Xavier Fina distingeix entre el discurs de la por i el de l’amenaça, i comença afirmant que la por no és dolenta, que és una emoció que actua com a mecanisme de defensa per evitar perills. En política, el discurs de la por equival, normalment, al de l’amenaça.
I ahir el que va fer el ministre de defensa és amenaçar amb l’ús de la força. És intolerable en democràcia i hauria de merèixer la condemna de la Unió Europea. Però és que, a més a més, mentre el ministre ens advertia, Rajoy deia a Martorell que el moment demanava molt sentit comú. ¿És de sentit comú que un govern que es passa el dia advertint que la inestabilitat política té costos econòmics, per la reacció dels mercats financers i perquè espanta les inversions, avisi el món que per solucionar un problema polític potser enviarà els tancs? Què és això, sinó reduir el debat polític als sentiments, a sentiments negatius, amenaçadors, a costa de la imatge internacional d’Espanya? I el pitjor: tot, amb finalitat electoral. Espantar a Catalunya guanyar vots a Espanya, que al desembre vénen generals. Generals vull dir eleccions generals.
En algunes respostes al ministre de defensa s’ha produït el conegut fenomen de l’equidistància. Pablo Iglesias ha dit que ha acusat Mas i Rajoy de jugar a las ‘guerritas’. Home, no. La força armada només està d’un cantó, i amb això no s’hi juga. No té res més seriós a dir, els Sr. Iglesias, sobre la mena d’estat en què viu. I després hi ha l’equidistància expressada per Ramon Espadaler des d’Unió. “Posicions extremes es retroalimenten”. Considerar amenaçar amb l’exèrcit és el mateix que tenir una opció política i sotmetre-la a les urnes és dignificar l’opció del ministre. En aquest debat, l’única posició extrema és la de Morenés.
Acusen el ‘sí’ de ser només emocional. En realitat, els arguments emocionals són més aviat al ‘no’, i per desgràcia, la majoria són negatius.
