La mossegada de Luis Suárez a Chiellini ha donat molt de joc a la premsa esportiva, que ha pogut treure-li la pols al bagul de metàfores i jocs de paraules relatius al simpàtic camp semàntic de les dentegades. L’argentí Olé, per exemple, titulava ben gran: “Digues-me què se dent” (efectivament: poca broma, amb el nivell). Els anglesos, que coneixen el protagonista perquè juga al Liverpool, estaven molt enfadats. “L’animal Suárez s’enfronta a un veto de dos anys”, rabiava el Sun Sport. “Convertiu el mossegador Suárez en un pària”, clamava el Daily Mail Sport. “Tauró III” era el cinèfil titular de l’ Express Sport, que recordava que és el tercer cop que enxampen -a saber de quantes vegades- el camarada Suárez. Més festival de l’humor: el diari també titulava “...i a Anglaterra li va faltar mossegada”. I el Mirror Sport deia que el partit havia deixat “mal regust”, etc., etc.
Però el tractament més incisiu -ups: ja m’he contagiat del tema- era el de l’Sport. “Barça, aquest sí que mossega”, titulava el diari. Amb doble combo d’avanttítol: “Luis Suárez és el fitxatge ideal perquè el club recuperi la fam de títols”. Què dic, doble combo: triple! Perquè també apareixia el següent destacat: “Va ser clau per a la classificació de l’Uruguai: després de la seva agressió, va arribar el gol de Godín”. A dins condemnaven la mossegada, però insistien també en una esotèrica relació causa-efecte entre la queixalada de Suárez i un gol posterior (no pas d’ell, sinó del també uruguaià Godín). Com si clavar les dents fos una mena de nou talismà: l’equivalent carnívor o licantrop del piadós senyal de la creu abans de llançar un penal.
