24/9: Avui és perfectament imaginable una Catalunya independent

Per a molts ciutadans de Catalunya i també d’Espanya. Fa molt pocs mesos, no. Fins fa poc, per a molts catalans era una possibilitat més desitjada que imaginada. I per al conjunt espanyol era una cosa simplement impossible. La gran carregada contra la independència, des d’Espanya, era que resultava inimaginable, que no podia ser. Ara no; ara diuen que serà terrible, apocalíptica, devastadora. Perquè ja la veuen possible. És un canvi fonamental. Fins fa uns mesos, quan des de Catalunya proposàvem metàfores de parella mal avinguda per parlar del procés, no ens entenien: per a ells no hi havia dues coses, Catalunya i Espanya. N’hi havia una de sola. La independència no era un divorci, sinó una amputació. Una cosa que no tenia sentit, tallar-se una cama. Inimaginable. Ara ja en parlen com d’un divorci. Amb la mala llet, l’amenaça, l’orgull ferit amb què algunes persones afronten el seu procés de divorci, quan intenten evitar-lo no pas per la seducció sinó per la força. Quan diuen a l’altre: “No podràs viure sense mi”. Que, traduït, no vol dir “Les coses t’aniran malament”, sinó “Et faré la vida impossible”. Sí? Per quant temps? Eternament?