Bodes i comunions

Divuit de setembre del 1714, castell de Cardona; Barcelona ha caigut l’onze, fa set dies, però Cardona ha aguantat una setmana més. L’embat de les tropes borbòniques, que s’han acarnissat amb la Ciutat Comtal, malgrat la ràbia castellana i la voluntat reial, no té suficient potència per superar, travessar i envair els murs de la fortalesa medieval dels cardonins, no almenys fins que aquests es rendeixen. Malgrat la derrota, l’episodi converteix aquesta localitat del Bages i el magnífic castell en el darrer baluard de la Guerra de Successió, símbol de la resistència catalana. I quin castell! Per commemorar el Tricentenari del 1714, és un encert que els cardonins i les cardonines aprofitin un any tan carregat d’actes per reivindicar la majestuositat d’un monument que mai deixa d’impactar i que, de passada, ens recorda un passatge històric tan tremend. Els que ho van convertir en Parador Nacional no devien imaginar que ara s’hi commemoraria tot això.

Jo me n’alegro infinitament, perquè sóc de Manresa. Els manresans tampoc oblidem que, un any abans, l’agost del 1713, les tropes de Felip V van cremar literalment la ciutat, igual com van fer amb Ripoll, Vic, Solsona, Terrassa i tantes altres poblacions catalanes. Però parlem de Cardona i del castell. Jo en tinc un gran record, per la senzilla raó que s’hi va casar un cosí meu. Casar-se en un castell medieval com aquest, una veritable fortalesa, celebrar-hi un dia tan important, és un luxe inqüestionable. El lloc és, deixeu-m’ho dir, francament acollonant. Ja ho diu una web: “ ¿Te imaginas un Parador entero para ti el día de tu boda? ” Doncs el meu cosí, sí.

És curiós com som els catalans, oi? En altres països, aquest lloc simbòlic, on es va perdre la darrera batalla del 1714, un episodi tan dolorós, repetim-ho, doncs en altres països l’haurien convertit, per exemple, en mausoleu dels caiguts. Nosaltres no; nosaltres hi celebrem bodes i comunions. Es podria dir que, a diferència d’altres indrets, i a diferència també del que es pensa de nosaltres, els catalans, en realitat, de tot en fem una festa. No és fantàstic que al castell de Cardona, l’últim baluard, s’hi hagi casat tanta gent? Per postres, també diuen que a l’hotel s’hi passegen fantasmes, i que, en concret, hi ha una habitació que és destí turístic de cercadors d’esperits i investigadors de fets paranormals. També m’han explicat que darrerament el castell s’ha posat de moda entre les parelles de nuvis japoneses, per fer-s’hi les fotos matrimonials de rigor. Fan la sessió fotogràfica pels jardins i les estances del Parador i després se’n tornen al Japó per casar-s’hi de manera oficial. Hi ha gent estranya pel món, a vegades més que nosaltres.

A mi, personalment, m’agrada tot el que s’està fent per commemorar el 1714. Veig molt clar que la història, almenys aquesta part, fins ara ens l’havien explicat els altres i que, per tant, sempre teníem les de perdre. L’altre dia em vaig trobar un conegut pel carrer, a Barcelona; un noi que és català, de pares catalans i tot d’aquí, però tan espanyolista que sembla que hagi nascut a Madrid; ell considera que Catalunya és una regió d’Espanya i punt; quan me’l trobo pel carrer es mostra molest però simpàtic, escèptic, fins i tot rialler, perquè diu que “tot això del 1714 s’ho ha inventat algú”, literal. L’altre dia, quan ja era la segona o tercera vegada que, somrient, em deia que tot això ens ho menjaríem amb patates i que no comprenia que hi hagués gent que considerés Catalunya una nació, lluny de quedar-me estupefacte li vaig començar a cantar les excel·lències monumentals del castell de Cardona. Ho vaig aprofitar per esplaiar-me en l’episodi històric de la resistència, i que si les canonades dels Borbons es quedaven curtes contra aquests murs tan gruixuts, i tot plegat. El conegut m’escoltava, tot sorneguer; va esperar el seu moment per replicar, amb menyspreu, i exclamar: “Ah, però si només s’hi celebren bodes i comunions”. Aleshores vaig entendre que realment es tractava d’això. Que, justament, aquesta era la gran diferència entre els uns i els altres.