El fiasco del magatzem de gas Castor no només haurà sigut tècnic. Ahir es va conèixer la magnitud econòmica del despropòsit, que costarà 1.350,7 milions d’euros a les butxaques dels contribuents, que ho aniran pagant a través de la factura del gas durant 30 anys. Desmuntar la infraestructura, que de moment queda hibernada i en mans d’Enagás Transporte, costaria uns 300 milions addicionals, que també serien assumits pel mateix sistema. L’empresa Escal UGS, responsable del projecte, participada en un 66% per l’ACS propietat de Florentino Pérez, no hi perdrà res. Estava blindada per l’acord a què va arribar, segellat al BOE, amb el govern del PSOE el 2008, amb Rodríguez Zapatero de president i Miguel Sebastián de ministre d’Indústria. Un acord que el mateix Estat, sota el govern del PP, i abans dels terratrèmols, va intentar derogar el 2012 a través d’un recurs contenciós administratiu que el Tribunal Suprem va desestimar. Com a resultat d’aquell avantatjós tracte, que estalviava als inversors córrer cap risc, arribem al paradoxal final que som els ciutadans els que haurem de pagar per evitar que les nostres cases -en concret, les dels habitants d’Alcanar i Vinaròs- tornin a tremolar pels terratrèmols causats per les injeccions de gas.
S’arriba a aquest desenllaç després d’un cúmul d’errors garrafals. Encara està per veure si els estudis previs van ser els adequats. Costa pensar que ningú fes saltar l’alerta. De fet, hi va haver denúncies i advertències de grups ecologistes el 2008, abans de començar les obres. En aquell moment, com per desgràcia és massa habitual en aquest país, l’Estat no va complir els terminis que marca la llei d’accés a la informació ciutadana en matèria ambiental. La instal·lació, rebutjada per l’administració catalana, es va acabar fent en territori valencià, on tot van ser facilitats. La bombolla immobiliària ho justificava tot: el magatzem havia de ser el més gran d’Espanya. Però amb la crisi, la demanda va caure de cop. El Castor ja no tenia tant sentit. I els terratrèmols van fer la resta.
El fracàs se salda, doncs, sense que cap responsable tècnic, empresarial o polític en pagui les conseqüències. Ho pagarem tots de les nostres butxaques.
