Combatre l’Estat Islàmic, una lluita en molts fronts

BarcelonaFrança ha qualificat els atacs de París “d’acte de guerra” i diumenge va respondre a la provocació amb l’ull per ull: una onada de bombardejos sobre Raqqa, el feu de l’Estat Islàmic (EI) a Síria. Però els experts alerten que no hi ha solucions màgiques ni immediates, que la resposta s’ha de donar en molts fronts i que no s’han d’esperar resultats a curt termini.

La resposta militar: ben pensada i amb un pla

“No hi ha una sola sortida, s’ha de lluitar en mots fronts i no pensar només en el curt termini”, explica Lurdes Vidal, cap de món àrab de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). “La resposta militar hi ha de ser, però ha d’estar molt ben pensada i no ha de ser una reacció en calent, per això és preocupant la resposta de França. I cal tenir un pla pensant en el mitjà termini”, afegeix. Això requereix, en primer lloc, coordinació de tots els actors (fins a un total de 19 països estan bombardejant les posicions de l’Estat Islàmic a Síria des de fa un any: França es va incorporar a les operacions el setembre passat, ampliant a Síria els atacs que havia començat a l’Iraq mesos abans). L’acció militar pot contribuir a frenar l’expansió territorial de l’EI -que li permet obtenir més recursos- i sobretot que continuï sotmetent més població civil de Síria i l’Iraq al seu règim de terror. En aquest sentit, cal recordar que els que lluiten des de fa dos anys sobre el terreny contra els combatents de la milícia d’Abu Bakr al-Baghdadi són els kurds i els rebels sirians, amb molts menys mitjans que els jihadistes. “La via militar ha de ser coordinada i s’ha de buscar la complicitat dels actors sobre el terreny”, adverteix Vidal. L’expert en jihadisme de Science Po Jean-Pierre Filiu hi coincideix: “Una intervenció occidental per terra seria la bogeria en què somien els jihadistes”, com abans van saludar la “invasió beneïda de l’Iraq pels EUA el 2003”.

Un front polític consensuat entre tothom

L’Estat Islàmic ha sorgit i s’ha expandit alimentat pels conflictes de Síria i l’Iraq. En els dos primers anys de la revolta popular que es va enfrontar al règim de Baixar al-Assad en el marc de l’onada de canvi al món àrab, la política dels EUA i de velles potències colonials (França i Gran Bretanya) es va limitar a donar un tímid suport militar a algunes faccions rebels i a imposar un bloqueig militar simbòlic sobre el règim de Damasc. Això no va impedir que els seus principals aliats, l’Iran i Rússia, continuessin armant-lo i oferint-li suport. L’Estat Islàmic es nodreix del conflicte, i per això l’única sortida és “trobar una solució política a problemes que són polítics”, afegeix Vidal. Fer-ho implica un pla polític a Síria viable i creïble per als actors locals, que han vist com l’exèrcit d’Al-Assad ha deixat centenars de milers de morts i ha provocat un èxode de cinc milions de refugiats. “Un pla polític que inclogui Al-Assad difícilment serà acceptable per als rebels i els kurds sirians”, adverteix l’analista de l’IEMed. De moment, però, a la reunió del G-20 a Antalya, Putin i Obama no van descartar que Al-Assad formi part del seu pla. Filiu adverteix: “Una col·laboració més o menys oberta amb Al-Assad accentuaria totes les tensions, en benefici dels jihadistes”.

Vidal també destaca que el projecte de l’EI té una dimensió global. En aquest sentit, la política exterior europea hauria de ser coherent amb els valors que defensa: “No es pot dir que es defensa la democràcia i després vendre armes al règim egipci del mariscal Al-Sissi o callar davant les vulneracions de drets humans a l’Aràbia Saudita o donar suport a Israel contra els palestins”.

El risc zero no existeix davant del terrorisme

“No hi ha una fórmula màgica i cal desconfiar dels polítics que diuen que la tenen. El combat és a molt llarg termini i ens hem d’acostumar a conviure amb aquest tipus d’accions. No hem de deixar d’anar a sopar fora els divendres a la nit, ni deixar d’anar a concerts de rock o a partits de futbol”, apunta Pere Vilanova, catedràtic de ciència política de la UB. “Com que no hi ha una resposta màgica, hem de sortir cada dia de casa amb una cosa clara: que no hi ha pla B, que no podran amb nosaltres”, afegeix. Tampoc s’ha de caure en els discursos demagògics sobre els refugiats: “Potser n’hi ha un que va venir amb un passaport fals de Síria, però els altres sis eren francesos; aquests arguments només serveixen a monsenyor Cañizares”, diu Vilanova, en referència a les paraules de l’arquebisbe de València, que va afirmar que “la invasió [sic] de refugiats no és del tot aigua clara”.

Combatre l’exclusió de les comunitats musulmanes

A Europa hi ha el front de l’encaix sociopolític de les comunitats musulmanes, el problema de l’ascensor social i la crisi identitària dels joves que tot i ser fills o néts de francesos encara són considerats “de segona o tercera generació”. Ho deia fa uns dies a l’ARA la sociològa francesa d’origen turc Nilüfer Göle: “No volem donar visibilitat als musulmans d’Europa. I crec que si no els donem un lloc, si els arraconem en la vida quotidiana, acabem jugant el mateix joc que els jihadistes”.

Contrarestar la Jihad a les xarxes socials

La Jihad de tercera generació de l’EI es caracteritza també per l’ús de les xarxes socials, que els han permès “eliminar barreres per reclutar i organitzar-se de manera eficient”, a través d’un canal directe amb els joves. Des dels atacs de divendres hi ha hagut centenars de milers de tuits proislamistes. “Occident té més recursos, millor tecnologia i més creativitat quan es tracta de xarxes socials. Estem abocats a escoltar els missatges extremistes, però cal contrarestar-los”, escriu Farah Pandith, investigadora del Council on Foreign Relations.