Cristina Gallach: Secr. gral. adjunta de comunicacions
Una periodista multitasca per informar al món
La periodista Cristina Gallach va patentar la multitasca (treballar amb dues -o tres- pantalles alhora) molt abans que la tecnologia ho imposés. Al despatx de Brussel·les els seus ulls eren capaços de repassar la bústia d’entrada del correu electrònic mentre miraven els titulars de la BBC a la televisió i escrutaven el telèfon mòbil. Periodista de mena, apassionada de la informació internacional, Gallach va arrencar la seva carrera professional en diferents diaris de Barcelona abans d’instal·lar-se per a l’agència Efe a Moscou -en plena perestroika - i posteriorment a Brussel·les. Va ser allà on la seva ombra es va fer llarga al costat de Javier Solana, que la va fitxar per portar les relacions amb la premsa, primer des de l’OTAN -en els anys difícils de la Guerra de Iugoslàvia- i posteriorment a la Unió Europea. Acabada l’etapa com a mà dreta de Solana, lluny de replegar-se, Gallach va assumir un repte encara més gran: dirigir la comunicació mundial de l’ONU.
Joan Clos: Director Executiu d’ONU-Habitat
De Ciutat Vella a Nairobi gràcies a la marca BCN
Joan Clos és un producte de l’èxit de Barcelona. Va ser l’alcalde que va rellevar l’emblemàtic Pasqual Maragall, un prototip de polític forjat en el municipalisme socialista barceloní des del primer ajuntament democràtic (el 1979). El 1983 es feia càrrec de Ciutat Vella, i iniciava la regeneració d’aquest degradat districte històric. Als anys 90 va assumir la reorganització econòmica de l’Ajuntament i, finalment, el 1997 va accedir a l’alcaldia, que ocuparia fins al 2006. El Fòrum de les Cultures del 2004 -tant el barri com l’esdeveniment- marcarien el seu declivi. Però ja duia la marca Barcelona per projectar-se: primer com a ministre d’Indústria (tot i jurar el càrrec com si ho fos de Justícia a causa d’una dislèxia que li ha jugat força males passades), després com a ambaixador i finalment com a màxim responsable d’una de les grans divisons de l’ONU, la dedicada a millorar els habitatges urbans del planeta, amb seu a Nairobi (Kènia) i una forta presència a l’Amèrica Llatina.
Francesc Vendrell: mediador de l’onu a l’afganistan
Un mediador tenaç forjat a l’Afganistan
Escoltar-lo és reviure bona part de la història mundial dels últims decennis: Xile, el Salvador, Guatemala, Nagorno Karabakh, Timor Oriental, l’Afganistan… Allà on hi havia un conflicte, allà l’enviava l’ONU. Explica que va ingressar el 1968 a l’organització per construir un món millor, treballar pels drets humans i lluitar contra les dictadures. I se’n va sortir a la gran majoria de llocs on va ser destinat. L’assignatura pendent, tot i l’ingent l’esforç invertit, és l’Afganistan, on recorda com es va estar a punt d’arribar a una solució poc abans dels atemptats de l’11-S als EUA. La invasió nord-americana va esmicolar l’esperança d’una entesa, i a ell li va tocar recollir-ne els trossos per mirar de reconstruir-la. Va liderar les complexes converses per formar un govern posttalibans a l’Afganistan, un país que gairebé podríem considerar casa seva, on encara tothom el coneix. Afable i empàtic, analític i reflexiu… Vendrell ha posat la seva saviesa al servei del món.
Federico Mayor Zaragoza: ex director general de la unesco
L’home que vetllava pel patrimoni
El gener de l’any vinent farà 82 anys i sembla que la paraula jubilació no és dins del seu diccionari personal. Al barceloní Federico Mayor Zaragoza no és fàcil catalogar-lo, penjar-li una etiqueta que defineixi la seva trajectòria. Doctor en farmàcia, la seva primera joventut la va passar a les aules de les universitats, entre científics, fins que encara amb Franco viu el van temptar per passar a l’esfera política, i aquí continua malgrat que no ho faci des d’un partit polític o una institució. Això també consta al seu currículum, ja que va ocupar alts càrrecs en l’administració de la dictadura i d’Adolfo Suárez, i també va passar pel Congrés i el Parlament Europeu. Des del 1987 va ser el director general de la Unesco, l’organisme de l’ONU encarregat de la protecció del patrimoni cultural. Aquells 12 anys al càrrec li van donar la possibilitat de poder observar la diversitat i complexitat del món, una mirada que aplica ara des de la Fundació Cultura de Pau.
