Demanar perdó, però a mitges
Escena 1: Jardin des Combattants de la Nueve. El Jardin des Combattants és en francès perquè és a l’Ajuntament de París. La Nueve és en espanyol perquè així es deia el batalló que va liderar l’alliberament de la ciutat dels nazis un 24 d’agost del 1944, ja que dels 160 soldats que el formaven 149 eren republicans espanyols. La setmana passada el rei espanyol, Felip VI, va inaugurar els jardins dient que serien “símbol de la llibertat i la tolerància”. I seguia: “Dues de les grans senyes d’identitat de París que han atret al llarg de dècades alguns dels meus compatriotes més destacats”. I va citar Picasso, Dalí, Machado, Unamuno, Arrabal o Buñuel.
Escena 2: També la setmana passada, el lehendakari Iñigo Urkullu va demanar perdó per la “desatenció emocional” a les víctimes del terrorisme i perquè a les institucions basques els va faltar “intel·ligència emocional”.
Demanar perdó no evita el mal ocasionat, però si és sincer és de savis. Però el perdó ha de ser universal i no pot ser que sempre el demanin els mateixos. Està molt bé que el rei reconegui els republicans que van combatre contra el feixisme alemany, però i els que van combatre el feixisme espanyol? I sobre “els compatriotes” atrets per París... ¿oblidem que la majoria fugien del règim? També és just reconèixer la soledat de les víctimes d’ETA, però i les dels GAL o del Batallón Vasco Español? ¿L’estat que va organitzar i finançar els GAL no hi té res a dir? El perdó a mitges castiga doblement els no perdonats. Al seu dolor s’hi afegeix una indiferència comparativa. I això els fa víctimes de segona. Lleig.
