PAREUMÀQUINES

Dues crosses per donar la benvinguda a Felip VI

A les crosses (literals) que han acompanyat els últims temps del regnat de Joan Carles I, cal sumar-hi les crosses (metafòriques) que dos dels diaris més institucionalistes - La Vanguardia i El País - regalaven a Felip VI el primer diumenge del seu mandat. Com acostuma a passar, el redactat de les preguntes despullava la línia editorial del mitjà. Així, El País demanava: “¿En l’actual situació d’Espanya, el que és realment urgent ara és que les diferents forces polítiques busquin pactes i acords per solucionar els problemes que ara té el país?” i “Si aquest diàleg entre les forces polítiques per buscar acords no tirés endavant, ¿li semblaria bé que fos el nou rei qui el convoqués amb urgència i tractés de portar-ho a bon port, com va passar en l’època de la Transició?” Bé, per estar en contra del diàleg -així com a valor genèric- i respondre que no s’ha de ser una mica mala ànima. El problema de l’enquesta és que recorre al que podríem batejar com la tècnica Doctor Corbella: atribuir tots els mals a la falta de comunicació. ¿Per què no pregunten què s’ha de fer quan el diàleg s’ha exhaurit o s’ha convertit en impossible? ¿Fins quan s’ha de seguir dialogant, quan les dues posicions s’allunyen més a mesura que ho fan? En el cas de La Vanguardia, també hi havia pregunta terceraviista. En aquest cas, però, en un bloc a banda de les plantejades sobre Felip VI. El diari demanava: “Creu que abans del 9 de novembre el govern central HAURIA DE FER alguna mena de gest cap a Catalunya?” Les majúscules no són meves: apareixien així en el requadret de portada. Però sí que subratllo aquest prodigi de la inconcreció que és “alguna mena de gest”. El terme és tan vague que afavoreix un sí ample. Gestos, diàleg: escarrassos genèrics per no entrar en matèria.

El + vist

El + comentat